Què hi fa una sípia com a imatge d'una exposició de Picasso? De tons grisos, traçada amb llapis grafit sobre paper retallat l'any 1914 en una superfície de la mida d'un foli, la singular figura delata a l'espectador que no es troba al davant d'una mostra qualsevol. Al llarg del recorregut trobarà quadres i gravats, escultures, ceràmiques, i fins i tot paraules. Però el nexe comú que relliga la selecció de 180 obres és la cuina, «un tema inèdit», tal com desvela la solsonina Claustre Rafart, conservadora de l'obra gràfica del Museu Picasso de Barcelona i cocomissària del projecte en curs fins a final d'estiu a les sales del centre. «Hem obert un camí», afegeix, amb l'orgull tranquil i sincer de qui és conscient d'haver contribuït decisivament a eixamplar els horitzons en el coneixement de l'obra d'un artista de qui, pot semblar erròniament, ja s'ha dit tot.

«Trobem el tema pertot arreu», apunta Rafart mentre passeja per les onze sales de l'exposició conversant amb els periodistes de Regió7: «La cuina són els aliments, els estris, els espais, tant els domèstics com la cuina i el menjador com els cafès, els bars, els bistrots, llocs de tertúlia i bohèmia com Le Catalan i Els 4 Gats». I, a més, anota la solsonina, «Picasso va tractar la cuina en tots els formats, de la pintura a la ceràmica passant pel dibuix, el gravat, l'escultura...». Poques vegades, diu, «una exposició ha tingut tant ressò internacional com aquesta».

Tot està pensat per crear una experiència especial en l'espectador, des d'un full de sala que simula unes estovalles de bar fins a una senyalització amb rajola verda que recrea les cuines antigues. I, és clar, un reguitzell d'obres imponents del geni malagueny, com El restaurant, un oli del 1914 que és «com un compendi dels diferents elements repartits per l'obra de Picasso, perquè hi trobem el menjar, els estris, l'espai...»; l'escultura Cap de dona (1929-30), creada amb elements tan culinaris com dos coladors; la lluminosa Natura morta amb cistells, tres eriçons de mar i llum (1946); la singular i temptadora Ceràmica en trompe-l'oeil (Botifarra i ous) (1951); l'homenatge a un dels seus grans mestres explícit a Le Déjeneur sur l'herbe segons Manet (1960); i, entre d'altres, L'ampolla de vi (1926), «un quadre de la Fondation Beyeler, de Basilea, a Suïssa, que no surt gairebé mai». La cirereta del pastís és un catàleg concebut com una eina per penetrar a l'interior d'un aspecte de la trajectòria de Picasso del qual, fins ara, no se n'havia realitzat cap antològica.

Inquietud precoç

Claustre Rafart sempre té algun melic per lligar. Tant en llibres com en exposicions, en els darrers anys ha abordat qüestions de l'obra picassiana com els gravats, la mitologia, el collage i la relació de l'artista amb la ciutat de Barcelona. I mentre assaboreix la feina feta per a la mostra en curs, ja està preparant Pablo Picasso i els editors Gustavo Gili, que obrirà portes el 23 de novembre.

L'autor de Les senyoretes del car-rer d'Avinyó va néixer el 1881 a Màlaga, va viure a la Corunya i es va instal·lar a Barcelona amb la seva família el 1895. Un any després, de visita a la ciutat andalusa, aquell creador precoç va pintar dos quadres d'una cuina que es pot atribuir a la que tenia a casa durant la infància. En aquest parell d'olis sobre fusta de petites dimensions, de tons ocres i apagats, es percep la mirada d'un jove a un record encara proper i que és generós en el detall.

«Per a Picasso», afirma Rafart, «la cuina és la metàfora del taller de l'artista: el lloc més important i, alhora, allà on es metamorfosen els aliments». De fet, indica la comissària, «menjar a la cuina és un dels elements més ancestrals de la humanitat. És normal, per tant, que aparegui en Picasso. Ell va viure la cuina des de la vida quotidiana -tot i que no era una persona de menjar molt, tot el contrari, però sí que es mostrava generós amb els convidats- i a partir de les lectures que feia».

L'exposició es concep com un recorregut cronològic i alhora temàtic. Per aquest motiu, l'itinerari mostra la mirada sobre la cuina i l'alimentació que va esbossar Picasso al llarg de la seva vida, començant per la bohèmia catalana personificada en el vincle que, quan era jove, va mantenir amb Els 4 Gats (per a l'ocasió, el MNAC ha cedit el famós quadre Ramon Casas i Pere Romeu en un tàndem (1897) pintat pel mateix Casas).

«Picasso es va introduir en el món d'Els 4 Gats de manera plena. Tot i que era un jove immigrant andalús que havia arribat feia poc, se li veia el potencial i Pere Romeu li va donar treballs de disseny per fer, com per exemple el del menú del local», explica Rafart. I precisa que, «per a Picasso, aquest contacte va ser molt important perquè Els 4 Gats el va introduir en l'avantguarda catalana i el va fer entrar en la modernitat».

La cuina cristiana encarnada en el Sant Sopar, la vida canalla dels locals dels baixos fons de la capital catalana, la representació cubista, la dimensió escatològica -tan explícita com un pugui imaginar-, la satirització de la cuina, la plasmació durant l'època blava i la rosa... Reprenent el fil temporal, en l'exposició també es reflecteixen dos estats d'ànim tan oposats com la penúria de la guerra i la joia de viure que després de l'horror va tornar a la seva vida.

«En temps de guerra, la cuina és a l'obra de Picasso més com a desig que com a realitat», explica Rafart: «L'imaginari de l'artista s'omple de natures mortes amb fruites i verdures, aliments que en aquella època costava trobar. Habitualment, la cistella de Picasso era formada per cuina mediterrània senzilla, productes de temporada, productes aromàtics com les espècies, i altres com el formatge i la xocolata, que delaten que era un gormand. Però, amb la guerra, el menjar esdevé per a Picasso un revulsiu per atacar Franco.

Paraules i reflexions

A mig recorregut, el públic entra en una sala sense objectes, tan sols paraules. I és que Picasso va parlar i escriure molt sobre la cuina i el menjar i, en aquest àmbit, s'han omplert les parets amb citacions en quatre idiomes de l'artista. «Si l'obra està plena de referències del món de la cuina, els seus escrits encara més», assegura Rafart. La dimensió literària de l'exposició també pren forma a la Sala Meca amb un audiovisual on es pot veure i escoltar l'actor francès Yves Montand recitant el poema El passeig de Picasso, de Jacques Prévert, que versa sobre una poma pintada pel malagueny.

«Picasso no cuinava, menjava poc i molt sa, i encara bevia menys en els àpats, només una mica de vi», comenta Rafart. Segur que si hagués coincidit amb Ferran Adrià, haurien tingut unes converses amenes i interessants. I potser s'haurien plantejat «Què és cuinar?». La trobada és impossible, però el reconegut xef i teòric ha convertit la darrera sala de l'exposició en un intent de respondre aquesta qüestió convençut que en la resposta hi pot haver pistes essencials per comprendre la dimensió creativa de l'ésser humà.