«Un dia o un altre havia de perdre la vergonya». El compositor sallentí Carles Cases (1958) explica sense embuts que seure sol al piano sempre li havia fet «pànic». Ell és per damunt de tot «compositor», i el piano ha estat sempre «una eina de feina». Però les pors estan per superar-les. El compositor oferirà per primera vegada una sèrie de concerts, sol, ell i el piano, en un espai molt especial: el seu estudi a l'ermita de Sant Esteve de Comià, al Borredà, on viu i treballa des de fa anys. Un format íntim, en una sala amb capacitat per a una trentena de persones, i amb la intenció que l'experiència serveixi de prèvia per a una futura gira de concerts de petit format: «És el que vull provar, recitals amb la gent al voltant. Sense frac». Amb mànigues de camisa.
Cases, acostumat a escenaris grans i a formacions orquestrals, com l'Orquestra Terrassa 48, amb qui ha estrenat dos dels seus dar-rers projectes, Araguaia (2014) -un projecte amb els versos del bisbe Casaldàliga- i L'esperit dels Obama (2017) -un muntatge sobre cants espirituals negres-, explicava ahir a aquest diari que aquest nou projecte l'ha obligat a remenar de valent la seva «biblioteca». Buscar temes per adequar-los a piano sol: «Alguns els he modificat totalment per portar-los al meu terreny». Al llarg d'una hora el públic podrà escoltar, bàsicament, la música que Carles Cases ha compost per a pel·lícules (suma al currículum més d'una seixantena de bandes sonores). Quines? «Les que he pensat que tant a mi com al públic poden resultar més còmodes». Com Havanera (1992) i Parella de tres (1995), ambdues d'Antoni Verdaguer. El concert començarà amb un «espiritual negre que tocava quan era petit a missa: Vós sou, senyor». I inclourà un popurri de temes de Lluís Llach «amb els quals em sento molt identificat». Cases va ser el responsable de la direcció musical i dels arranjaments del cantautor de Verges del 1983 al1990, i en els darrers anys també ha reinterpretat Llach als escenaris.
Que Carles Cases interpreti peces de la seva producció per a cinema no és nou. Però sí de la manera com ho farà els propers tres caps de setmana: sol amb el piano. En formació de quintet, el sallentí va esgranar la dimensió més mística de les seves bandes sonores l'estiu passat a Manresa en el cicle Sons del Camí.
Emoció: un silenci, una nota
Si hi ha una paraula que defineixi la música de Cases aquesta és «emocional», explica l'amic personal i gestor cultural Pep Garcia, al darrere del projecte. I això té molt a veure amb la intencionalitat que el compositor sallentí imprimeix a les seves cançons: «Prefereixo pitjar una nota o deixar un silenci que omplir el buit amb mil notes». Ell, diu, està acostumat a fer l'arquitectura de les peces i habituat que «els músics toquin el que jo escric. També a participar-hi en els concerts, però sabent que jo no desequilibro res». Ara, remarca el compositor, «estic a l'expectativa de saber com m'hi trobo, jo sol al piano, i com respon el públic». Per al sallentí, l'espectador veurà com «un escriptor fa anar el piano». I si l'experiència funciona, no descarta obrir el seu estudi els dissabtes. Per què no?
