El cantautor Ferran Palau (Esparreguera, 1983) presentarà el seu últim treball, Blanc (2018) , al festival Gong, aquest proper diumenge (23 h), a Collbató. Palau es mostra especialment il·lusionat amb el que, assegura, serà una actuació «especial i emotiva», i considera que no seria possible trobar un escenari més adient al seu estil de música, que ell mateix defineix de pop metafísic, perquè a Collbató és on s'han concebut totes les seves cançons. Sobre el festival Gong, que arriba a la seva tretzena edició i que oferirà aquest cap de setmana música medieval i dansa d'Al-Andalus a les coves de Montserrat, el cantautor esparreguerí el considera «petit i molt bonic», i apunta que l'entorn on es realitza és inigualable, ja que «pocs festivals poden dir que es realitzen a la falda d'una muntanya com Montserrat».

Diu que tocar a Collbató serà especial.

Sí, és un dels concerts que es presenten més emocionants de la gira. Visc una situació curiosa perquè sóc guia de les coves i me les conec perfectament, però a l'hora de fer-hi música tot és molt nou, com un arma de doble tall.

Hi ha tocat anteriorment?

Vaig tocar fa un parell d'anys a l'església del poble i també he organitzat concerts en un pati juntament amb d'altres artistes. Van tenir bona afluència de públic però aquesta zona no té massa tradició musical si ho comparem amb d'altres del territori català. Sóc molt desconegut aquí, en canvi a poblacions com Vic tothom em coneix. Per aquest motiu, esdeveniments com el Gong haurien de servir per organitzar més festivals en aquesta zona, ja que Collbató és un indret espectacular per a fer-hi concerts.

Com creu que encaixa el seu estil de música amb un espai màgic com Montserrat?

Encaixa de forma natural, perquè totes les cançons han nascut allà. A més les tocaré jo sol amb amb la guitarra, anant encara més al moll de l'ós de la cançó. És així com neixen els temes, tot i que després els gravem en format banda. Es fa en el lloc perfecte, el format perfecte i l'hora perfecta per tenir una nit inoblidable.

Quina idea ha volgut transmetre amb el darrer àlbum?

No hi ha una idea concreta, potser són més aviat sensacions a l'hora de gravar música, i les treballo sense atacar-les directament. Mai no parlo de res en concret, ni hi ha temàtiques darrere de les cançons... és suggerir més que no pas explicar.

Per què «Blanc»?

La idea de Blanc encaixava tant en aquest disc com en la idea que tinc de música, ja que és ambigüitat pura. De fet, durant uns dies jo mateix també em preguntava per què havia titulat així el disc. Faig més cas de l'inconscient que no pas del conscient, quan les coses són molt cerebrals ja no m'interessen. M'agrada que blanc sigui una paraula amb moltes lectures: representa el total, l'infinit d'un espai en blanc, la manca de tot... de fet la idea del tot i el res és molt present tant en les meves cançons com en el concepte del pop metafísic.

I què és el pop metafísic?

És una idea que combina un pop fàcil i consumible amb la filosofia del dubte, del caos i del vertigen que provoca el desconeixement. També es pot definir com l'absència, present en cançons del disc com Res o Miratge. Amb en Joan Pons (El Petit de Cal Eril) l'abordem com una idea translúcida i transparent, gairebé somiada. Ens interessa molt la línia que separa la realitat del somni.

Què és la música per a vostè?

Potser cada dia et donaria una definició diferent, però per a mi la música és el camí que tinc al davant. És el que fa que no estigui perdut a la vida.

Explica que el disc «Blanc» té influència de Julio Iglesias. En quin sentit?

Julio Iglesias és el pare de la cançó, l'admiro pel seu estil de música i per la gran sensualitat que té, fins i tot avui en dia, sense caure en allò més físic i sexual. Potser per això agrada tant al públic, per ser suggerent. En aquesta línia també et podria parlar de Miguel Bosé. La cançó melòdica lleugera té molt a veure amb el que jo faig, amb el que intento transmetre en la meva recerca de la sensualitat.