Pere Tantiñá (Moià, 1960) és un dels fundadors de la companyia teatral La Fura dels Baus i una de les ànimes creadores del llenguatge furero. Tot i que la seva trajectòria està vinculada principalment al teatre, també ha participat com a actor en pel·lícules com Susanna i Les dues vides d'Andrés Rabadán.

Com és que heu decidit recuperar l'espectacle?

Perquè la societat ha anat canviant i actualment és mediàtica, però Manes reivindica l'experiència personal més que no pas l'electrònica. A més, com que toquem uns temes molt essencials i no jutgem, l'espectacle és perpetu.

Tot i ser atemporal, ha canviat gaire des de la preestrena fa 22 anys a Cabrianes?

Sí. Ens agrada dir que és una recreació, ja que manté les mateixes escenes, però com que els actors són diferents, també han canviat els personatges, les actituds, els detalls... té un tractament diferent.

Com s'ha adaptat «Manes» al moment actual?

Com que és un espectacle molt atemporal, no ha passat de moda. Ens vam plantejar incloure-hi noves tecnologies, però vam veure que el muntatge continuava tenint validesa i no calia introduir-hi canvis tècnics.

Heu fet una actuació al Festival Portalblau, a l'Escala. Les reaccions del públic han estat les mateixes que ara fa 20 anys?

Hem de distingir entre dos tipus de públic. Un de més de 40 anys que ja ha vist La Fura i recorda el que havia viscut, i un altre més jove, que, literalment, flipa. Veuen una cosa totalment diferent, que no havien vist mai. Les seves reaccions són molt importants per a nosaltres, tot i que tenim l'ajuda dels seus pares, que els aconsellen venir a veure La Fura. De fet, fem aquest espectacle més per donar a conèixer el llenguatge furer que no pas per fer un «revival».

Així com creu que ha evolucionat la societat en aquestes dues dècades a l'hora de presenciar l'espectacle?

Cap a malament en dos aspectes. El primer és el de la seguretat: la societat té por de tot allò nou, a la nostra època la societat era molt més oberta. El segon és el camí que s'ha pres de veure-ho tot a través d'una pantalla. De fet, ens vam plantejar prohibir els mòbils, tot i que finalment vam decidir no fer-ho.

Com encaixa avui en dia un espectacle que rebutja la tecnologia?

Encaixa per contrast. Per a la gent és curiós que no hi hagi tecnologia en l'espectacle, però jo crec en l'ésser humà, en la passió i en l'estómac. Hem anat cap a la societat del «camacu», on tot és molt correcte, i volem trencar-ho.

En què s'inspira i què pretén un espectacle així?

A l'antiga Roma els manes eren aquells que havien fet alguna cosa per la societat. Em va agradar la paraula, ja que el que intenta Manes és ser un homenatge a La Fura i al llenguatge furero. Hi ha referències de moltes cultures, i volem proposar imatges que provoquin el subconscient.