Blaumut va treure el cap en el panorama musical català l’any 2012, amb els inconfusibles xiulets del tema Pa amb oli i sal. La seva proposta, que combina pop, folk, cançó d’autor i instruments de corda (violí i el violoncel), ha evolucionat amb el pas dels anys. Dissabte (21 h), al Kursaal, el repertori es farà gran amb l’Orquestra Simfònica de Girona, en una producció conjunta que repassa les principals cançons dels tres treballs del conjunt, especialment l’últim (Equilibri, 2017), que Blaumut ja va presentar al teatre manresà el 17 de novembre passat. Els arranjaments són d’Oriol Aymat, violoncel·lista del grup. Xavi de la Iglesia, veu i guitarra, assegura que sempre els fa especial il·lusió tornar a Manresa per la rebuda del públic.
Quant temps fa que fan aquest muntatge amb l’Orquestra Simfònica de Girona?
Aquest serà el tercer concert. Hem estat a Puigcerdà, al festival de Campllong i ara al Kursaal. Diferents membres del grup tenim vinculacions amb la GIOrquestra i ens feia molta il·lusió venir a Manresa amb aquest espectacle. Tocar amb l’orquestra és una manera diferent de fer el concert. Tot és molt més gros, els arranjaments són diferents.
Al Kursaal de Manresa hi van presentar el novembre passat el seu últim disc, Equilibri (2017), amb ple absolut. Hi han actuat fins a tres vegades. Quin record en tenen?
Quan veiem Manresa a la llista de concerts ens fa molta il·lusió, perquè és un lloc on sempre ens han tractat molt bé i ens hem sentit molt a gust. Els concerts funcionen molt bé i sempre estan plens. A més, jo tinc arrels bagenques, el meu pare i la meva àvia són de Manresa. Sempre fa gràcia tocar a casa.
És molt diferent tocar acompanyat d’una orquestra que fer-ho en format convencional?
Són coses diferents. Amb l’orquestra som més fidels al disc. Quan graves hi ha més capes, més instruments. En directe t’has d’adaptar i simplificar-ho tot a partir dels cinc instruments que som. Tenir l’oportunitat de fer de veritat els arranjaments que hi ha al disc fa que per a nosaltres, dins de l’escenari, l’energia sigui una altra. Ens ho passem molt bé, i el so és molt més gruixut i contundent.
Quina diferència trobarà el públic que ja els va veure el novembre passat?
Visualment, la formació canvia. Una cosa és ser cinc i l’altra és tocar amb divuit músics més. Veure divuit persones més a l’escenari sempre vesteix i té un impacte. La GIOrquestra és una orquestra que té molta energia, els encanta la música i viuen per això. Des del primer moment s’han posat dins del paper de Blaumut, són com una extensió nostra. Ells són a l’escenari amb nosaltres, ho viuen, i allò sona a Blaumut. A ells els treus una mica de la seva vessant més clàssica i nosaltres hi entrem. És una energia que donem i que retorna, i això també arriba al públic.
Quin repertori faran?
Una mica de tot. De l’àlbum Equilibri hi ha força temes perquè és el disc que estem rodant, però també hi haurà cançons més antigues. I ens hem permès la llicència d’afegir dues cançons instrumentals, com el tema El camí dels elefants, que és pràcticament una banda sonora. Sempre és marca de la casa posar una cançó instrumental al final dels discos, i amb l’orquestra les podem portar al directe.
Des del llançament del primer treball, l’any 2012, com ha evolucionat Blaumut?
Suposo que d’alguna manera ens hem fet conscients del grup. Tots som músics i ens hi hem dedicat, però aquest projecte va començar amb unes cançons que tenia jo. Els vam posar uns arranjaments de corda del Vassil i l’Oriol i vam dir: fem quatre concerts i després que cadascú segueixi amb la seva vida i els seus projectes. Al final se’ns en va anar una mica de les mans. De cop i volta ens vam trobar amb una gira de cent concerts. Tot ens sobrepassava una mica, anàvem per darrere de l’actualitat. El primer any va ser una bogeria. Ara hem arribat al punt de tenir-ho tot més controlat i ens hem professionalitzat. Ens ho mirem amb més perspectiva, intentem planificar-ho tot molt més i pensar les coses abans de fer-les.
El so del grup sempre s’ha caracteritzat per ser un pop-folk que integra elements de la música clàssica, com el violí.
Blaumut és i ha sigut una història de cinc persones que s’han ajuntat i els agrada fer música plegats. És una qüestió d’energia: gent que es troba i fa les coses amb ganes. Al final hem fet un grup que sona el que és, sense cap impostació. L’evolució ha sigut la lògica: vam començar amb un disc molt acústic, però més tard ens vam trobar amb la necessitat d’anar endurint el repertori. Els concerts en acústic poden funcionar molt bé en un teatre, però en una festa major és més complicat. Per pròpia necessitat, vam anar component d’una manera més gran pel que fa als arranjaments, els sons i les bateries, i vam anar incorporant l’electrònica. És el so que tenim ara i n’estem molt contents.
Com serà el proper treball de Blaumut? Preveuen publicar-lo aviat?
Sempre ens hem guiat pel que ens ha vingut de gust. Ara farem tres concerts de final de gira, l’últim el 28 de novembre a l’Auditori de Barcelona, i la idea és aturar-nos una bona temporada per descansar. Des del 2012 que no hem parat i hem empalmat tres discos seguits. Necessitem seure, agafar perspectiva i reflexionar sobre tot el que ha passat. Encara no sabem quan farem un proper treball ni cap on anirem. Parar és bo per a nosaltres i també per a la inspiració.
Es van fer coneguts a partir d’una cançó, Pa amb oli i sal, que va tenir molt èxit. Això és positiu o els ha encasellat?
Crec que és una molt bona porta d’entrada. Va ser la cançó que ens va situar. I a partir d’aquí la gent ens va començar a conèixer i a interessar-se per veure què fèiem. Pa amb oli i sal va enganxar a molta gent, que més tard va començar a rascar per veure què era Blaumut. Evidentment tenim un catàleg força ampli de peces per poder triar i remenar, però va ser una targeta de presentació. Crec que sempre haurem d’agrarir al Pa amb oli que ens situés on ens va situar.
