Si es planteja a un grup de persones que dibuixin un pallasso, segurament hi ha un estereotip masculí que es repetirà, el mateix nas, la mateixa boca, els mateixos llavis. Però què passaria si la petició fos traçar el retrat d´una pallassa? «No n´hi hauria dues d´iguals», assegura Pepa Plana, que juntament amb la igualadina Noël Olivé, estrena l´espectacle Veus que no veus al Teatre de l´Aurora de la capital anoienca. Les funcions es repetiran divendres, dissabte i diumenge.

«Em pregunto què hauria passat si a les nostres àvies les haguessin deixat fer de pallasses?», diu Plana: «A la seva època, hi havia dones al circ fent de trapezistes, acròbates... però no hi havia pallasses». La parella tradicional de clowns -l´August, que porta el nas vermell i és un trapella, i el Blanc, que té un posat seriós- sempre han estat homes. Amb ganes de reivindicar la mirada femenina, Veus que no veus fa un gir copernicà a la història i crea una Augusta (Plana) i una Blanca (Olivé) per representar els números clàssics dels pallassos.

«Ens falten referents, no hi ha tradició», apunta Pepa Plana: «Les primeres Augustes són dels anys 70, i algunes van començar assumint el rol masculí posant-se la perruca, com Mary Santpere». L´espectacle que dirigeix Joan Arqué ajunta per primer cop les dues artistes, si bé en el record figura una profecia que va fer Plana temps enrere a l´Institut del Teatre quan va assegurar a Olivé que algun dia seria la seva Blanca.

Veus que no veus és un espectacle de pallassos per al públic adult -hi poden anar nens, «tot i que si són gaire petits no entendran moltes coses»- que traslladà a la cosmovisió femenina de les dues protagonistes tot un seguit de números clàssics del gènere. Un punt de partida per elaborar el guió va ser el cèlebre llibre de Tristan Rémy que, en català, porta per títol Entrades clownesques.

«Veus que no veus té un doble sentit», explica Olivé: «D´una banda, explicita el fet que les dones parlem però no ens escolten; i d´altra banda, constata que ´no ens has vist´». Plana afegeix que «l´estructura dels números és la que és, però tenim tota la llibertat per canviar-ne el sentit». Com remata Olivé, «tenim una bomba de rellotgeria entre mans» amb ganes de «fer riure molt la gent».