Judit Neddermann (Vilassar de Mar, 1991), una de la cantautores amb més projecció del panorama musical català actual, presentarà dissabte (21 h) a Sant Fruitós de Bages el seu tercer treball, Nua. Amb la seva veu prodigiosa, i acompanyada del guitarrista Adrià Plana, estrenarà la nova grada retràctil amb butaques del Teatre Casal Cultura. També actuarà el 2 de novembre a la Sala Petita del Kursaal, en aquesta ocasió amb la banda.

Va publicar «Nua», el seu tercer disc, el març i no ha parat de fer concerts. Ara ja se sent una artista consolidada?

El primer disc [ Tot el que he vist, 2014] va ser com una mena d'aventura, de provar de fer cançons i veure com responia la gent. Jo era cantant i m'aprenia repertoris. Ara estic molt convençuda de ser l'autora de la meva pròpia música i que tinc moltes coses a dir. El canvi ha estat notori. Em satisfà el camí que he triat, i em fa feliç. També em sento cada cop més reconeguda i això repercuteix en una gira molt prolífica. És increïble, perquè aquest estiu no he parat. És com un regal, i no ho canviaria per res. Ho visc amb molta alegria i molt agraïment. Sento que sóc al lloc on he de ser i també tinc molta perspectiva de futur, amb ganes de sortir de Catalunya i viatjar amb la música.

Tenia molt clar el títol del disc i que havia de sortir nua a la portada, fet que va aixecar rebombori. És una declaració de principis?

En tots els discos he buscat la màxima sinceritat possible, però amb aquest vaig tenir la sensació d'anar molt endins. De fet, als concerts em canso molt emocionalment, perquè passo per molts llocs, i no tots són amables. Parlo de situacions que m'han afectat molt. Una de les cançons, que es titula Nua, és un poema d'un amic, Daniel Vidal Barraquer, que parla de deixar la infància enrere i entrar a l'etapa adulta, integrant tot el viscut: «em planto nua a les portes de la infància». És una paraula que m'agrada molt pel que implica emocionalment i artísticament. I la imatge és cert que no tothom la va entendre, però jo la lligo al moviment feminista, de reivindicar el cos de la dona des de la decisió de la dona. No cal castrar la sexualitat o la sensualitat.

En aquest disc enceta una etapa de maduresa. Això és el que li ha donat la força per despullar-se emocionament?

Tot l'equip de músics i el productor, Pau Figueres, em van fer sentir molt segura en tot moment. Va ser un part difícil, va durar molt, tot m'afectava molt, estava molt nerviosa, perquè el disc diu molt de mi. Però vaig trobar la força per treure'l i em vaig refermar molt, i aquests mesos són un camí molt maco, gairebé d'alliberament i reafirmació. Em noto més ferma que mai. He estat anys buscant, i encara busco, però buscar des de la fermesa és molt diferent.

Per això s'atreveix a exposar els seus posicionaments polítics, com a 21 segons

En aquesta cançó tenia ganes de parlar del poc importants que som i de la vida que portem, per exemple pendents de coses que no són importants a través de les xarxes socials. Jo també hi caic, i m'ho he de recordar cada dia. És una cançó per resituar. També per alertar que ens estem carregant el planeta ràpidament i insconscient.

I condemna la impunitat policial, a No volem més cops

I també he après que hi ha gent que no pot entendre el missatge. Si et posiciones, surt gent a favor i també detractors. L'única manera de caure bé a tothom és no mullar-se, i això trobo que és una mica covard. Vaig començar la cançó amb el cas d'Ester Quintana i la vaig acabar després de l'1-O, en sentir una bar-reja tan bèstia de ràbia i dolor, i també de dignitat. Necessitava posicionar-me. El fet de tenir certa projecció pública et dona responsabilitat davant de situacions tan injustes com aquestes. Si calles, dones la raó a qui oprimeix.

Obre i tanca el disc amb cançons de comiat: Em diràs adeu i Em diràs adeu Com viure sense tu

Em costa molt dir adeu. Em fascina com la gent entra a la vida i se'n va, de forma orgànica. M'agradaria parlar amb el guionista d'això. La mort també em té encuriosida, però gairebé ho visc de forma més natural. Ahir feia una cançó nova i també parla d'això, no d'una relació romàntica, sinó d'amistat. M'agradaria que les persones ens poguéssim acompanyar sempre, al llarg de la vida, però a mi se m'ha fet impossible, i molts cops per decisió meva.