El títol, si no se'n sap res de l'obra, pot semblar el d'una comèdia. Però Sopa de pollastre amb ordi no combrega amb rialles desenfrenades. Més aviat amb somriures esvaïts. És una obra de teatre polític, un gènere que ara no està de moda als escenaris teatrals, que burxa en el desencís (polític) i en com dominar-lo. El text, autobiogràfic, és del 1958 i el signa el dramaturg anglès Arnold Wesker, un dels noms del Kitchen Sink Drama, un moviment cultural britànic del anys 50 i 60 que mostra entre quatre parets la impotència, la lluita i la insatisfacció d'una classe treballadora que ha oblidat la guerra i ha perdut els ideals.

Sopa de pollastre i ordi narra, en el menjador dels Kahn, la història d'una família obrera d'origen jueu al llarg de 20 anys, del 1936 al 1956, fermament convençuda dels beneficis del comunisme a l'inici i amb uns ideals erosionats al final. Al director Ferran Utzet (Barcelona, 1977), un matemàtic que va arribar al teatre per quedar-se i a qui apassiona l'ensenyament, no va tenir cap dubte quan Llàtzer Garcia -amb qui ha fet l'adaptació- li va recomanar el text. Recuperava un autor que «destil·la humanitat», un gènere, el polític, i una obra que mostrava «un compromís molt real amb les persones, que és el que busco en el teatre».

Per a Utzet, Sopa de pollastre amb ordi parla del desencís polític però també de com «gestionem les pròpies il·lusions, que mai no acaben de complir les nostres expectatives». Un missage que pot traslladar l'espectador a la situació política i social que viu Catalunya des de fa més d'un any. De fet, l'obra comença amb una gran manifestació antifeixista al barri obrer de l'East End londinenc, amb habitants majoritàriament jueus, el 1936. I just abans de començar els assajos -el muntatge es va estrenar el febrer a la Biblioteca de Catalunya- el país vivia «l'1 i el 3 d'octubre, dues dates que van marcar l'apoderament col·lectiu». Utzet, posicionat a favor de la independència, va dubtar: «La sensació que vaig tenir és que l'obra de Wesker projectaria una imatge pessimista de la gestió de les il·lusions en un moment d'efervescència. No estava segur de com l'havia d'encarar». Però Oriol Broggi -fundador de La Perla 29- i «el meu mestre, qui m'ha ensenyat l'ofici», li va donar un consell: «Les obres s'adapten a la vida. I vam començar els assajos». Al capdavall, diu, l'obra transmet desencís però «també parla de la voluntat transformadora de la realitat, de com t'has de preocupar del món on vius i com has d'acceptar que les lluites potser no arriben tan lluny com un voldria».

Arnold Wesker va escriure l'obra als 25 anys, els mateixos que té el Ronnie, un dels protagonistes. «L'obra tracta del seu propi desencís. Una família comunista tots militants era una alternativa realment utòpica. L'arrel del compromís amb el comunisme era la igualtat, i quan res no és com havien imaginat els personatges naveguen a la deriva». D'una banda, diu, « el sistema soviètic no va funcionar, i de l'altra, la socialdemocràcia i la societat del benestar van fer que moltíssimes famílies sortissin de la misèria. Els personatges s'acomoden a la vida». Per al director, això és, també, una «metàfora del món de l'art. Hi creus, vols fer un món millor però guanyes una vida precària i gens estable. Què ens mou a fer les coses i a deixar de fer-les?». El recorregut dels set personatges, diu, «és molt diferent, però molt identificable». I si hi ha un missatge és que, remarca, «el que cal fer és cuidar-nos i estimar-nos».

Si s'han de trobar paral·lelismes actuals, Utzet considera que parlar, avui dia, d'una família altament polititzada, amb un «compromís ideològic no se'ns fa estrany». L'obra «planteja preguntes». Les que ell també s'ha fet: «Entenc que tot tipus d'art està carregat d'ideologia i per a mi l'artista no viu observant la societat i jutjant-la sinó participant d'ella i de la seva voluntat transformadora. La societat no vol artistes com a éssers morals superiors sinó el nostre compromís, igual que fan altres col·lectius, ja sigui posicionant-nos l'1 d'octubre o el 8 de març. Crec que el teatre va dues passes enrere del que passa a la societat».

És per tot això una obra oportuna?. «Sí, i té tot el sentit en un moment de transició o de canvis com l'actual. De fet, els anys setanta, una època molt polititzada, aquí es va representar molt». Per al director, Sopa de pollastre amb ordi és també un muntatge recomanable per als adolescents, que es poden identificar amb el «rebel Ronnie» que «dubta i es pregunta com afrontar la vida quan veus que les solucions dels teus pares no són suficients per la complexitat del teu món».

Explica que aquesta ha estat l'obra on ha trobat més connexió amb l'espectador: «De vegades vas al teatre i tens al cap un problema que et preocupa. I el que passa a l'escenari fa que l'hi posis cara. Hi estableixes un vincle. El nivell d'emoció en l'espectador és dels més forts que recordo».