No eren gaires però semblava que ho tenien molt clar: als anys 80, al petit poble de Sant Gregori, als afores de Girona, s'hi va instal·lar una comunitat -dirigida per una dona autoproclamada líder amb el sobrenom de la Mare- que va decidir aïllar-se del món i seguir els preceptes catòlics amb un rigor extrem. Podria semblar la sinòpsi d'una pel·lícula inquietant però és, alhora, una notícia real, i l'obra de teatre que el dramaturg Llàtzer Garcia (Girona, 1981) va escriure i va dirigir fa gairebé un any a la Sala Beckett de Barcelona. Diumenge, el muntatge aterra al teatre Conservatori de Manresa dins de la gira que Els nens desagraïts fa pel país.
Com va conèixer l'existència d'aquest grup?
A Sant Gregori hi havia gent que sabia que en un indret proper hi havia aquesta secta, o com li vulguem dir, però era un grup petit i els mitjans no se'n van fer ressò. Jo no n'havia sentit a parlar, però sí que darrerament he anat escoltat testimonis de gent que ho recordava. Un dia, Salvador Sunyer, el director del Festival Temporada Alta, em va explicar que havia sentit a parlar de gent que es passejava vestida de blanc.
La curiositat, per a un dramaturg, devia ser incontenible?
Quan anava a l'escola, més d'un cop havia compartit pupitre amb un noi reservat i solitari. Mai no venia a la piscina ni feia treballs en grup, ni tampoc s'apuntava a les excursions. Tenia una germana que anava tres cursos al davant, i els pares sempre justificaven les absències per motius personals.
Era de la secta?
Li vaig perdre la pista, van passar els anys i un dia vam coincidir en un bar, l'Inèdit, on posen música rock. Ens vam tornar a veure altres vegades al mateix lloc i, en una d'aquestes ocasions, quan el local va tancar, vam anar a fer una passejada pel barri vell i em va explicar la seva infància.
No és difícil imaginar l'impacte que li devien causar les seves paraules.
No sé si m'ho va explicar tot, pe- rò un dia em va deixar escoltar unes cintes de casset amb la veu de la seva àvia. Diverses vegades li vaig comentar que m'agradaria escriure una obra de teatre amb la seva història, però no ho va voler.
Sembla que les sectes sempre operen en altres llocs i que aquí aquestes coses no passen.
Doncs sembla que tenien fins i tot sucursals a llocs com Múrcia i Saragossa. A mesura que en vaig anar coneixent més detalls, la veritat és que tot plegat resultava molt sorprenent: hauria donat per fer una sèrie de televisió!
Què va fer canviar de parer el seu company d'infantesa?
Quan es va morir la seva àvia, que havia estat la líder del grup, es va sentir alliberat i em va dir que ja ho podia explicar.
La seva implicació amb la història tenia valor afegit per la coneixença amb aquesta persona?
En tenia moltes ganes. Vaig voler fer un muntatge amb molts actors, però no acabava de sortir mai la possibilitat, fins que vaig veure que podia fer-ho amb quatre intèrprets -a la gira, la Rosa Cadafalch supleix la Teresa Vallicrosa- desdoblant-se en pares i fills. I ho vam tirar endavant.
El seu amic li va posar condicions?
El que ell no volia era que es pogués parlar d'aquesta història mentre la seva àvia era viva, però quan es va morir va sentir un alliberament. Quan li vaig enviar el text, em va comentar que fins i tot havia rigut en alguns moments, i en cap moment em va dir «això no ho posis». Em va donar carta blanca, i jo vaig ser bastant fidel a allò que ell em va explicar. Fins i tot, alguna cosa no la vaig posar per decisió pròpia.
Com ara què?
A la comunitat parlaven en castellà, però vaig preferir obviar això i fer que els personatges parlin en català perquè si no s'hauria fet una lectura política que no m'interessava per a l'obra. Pensa que Els nens desagraïts es va estrenar a mitjan novembre de l'any passat, i mentre la preparàvem va passar tot el que va passar el mes d'octubre del 2017.
Com va creure que s'havia d'enfocar el relat?
Dramàticament, el més interessant era parlar dels fets posteriors a la mort de l'àvia. El conflicte era en aquest punt: hi havia uns nois que havien viscut les normes de la comunitat, i se n'havien apartat. Com s'enfrontaven al seu passat? Com carregaven aquest pes?
Certament, preguntes rellevants per a qui ha viscut una experiència tan potencialment traumàtica com la del grup de Sant Gregori.
És que són preguntes que es poden aplicar a moltes altres qüestions. Imagina que el teu pare ha estat un criminal... com la vius i la portes a sobre, una cosa així?
Va tenir la temptació de fer un recull d'anècdotes escabroses?
Hauria tingut molt morbo, però no m'interessava perquè el conflicte era un altre. L'obra té dues parts: en la primera, em centro en el que em va explicar el company; en la segona, vaig fer ficció, és una fantasia meva a partir de preguntar-me quines emocions devien sentir els qui van viure allà dins quan ja n'havien sortit, les seves contradiccions, els sentiments de culpabilitat...
En aquest cas, posar-se en la pell dels personatges ha implicat empatitzar amb ells?
Mentre escrivia, intentava entendre què va portar aquella gent a fer allò. Un cop ja vam entrar als assajos, tendíem a acusar la mare fundadora.
No devia ser fàcil: era la líder d'un col·lectiu que molta gent qualificaria de secta.
Però vam arribar fins al punt de dir que l'havíem, si no d'estimar, com a mínim de compendre, i defensar.
Com s'arriba a aquest punt?
Pots acusar aquella dona i prou. Però, alhora, també penses que si va fer el que va fer és perquè ella pensava que era el correcte. A nosaltres ens pot semblar desastrós el que feia, però ella creia que estava fent el bé.
Té raó: el més fàcil és jutjar-la molt negativament.
És clar, era una gran manipuladora. Per això, vam intentar fer l'exercici contrari. Fins al punt que vaig arribar a estar massa imbuït en aquest paper. La primera part de l'obra té la seva mirada, i al final l'entens bastant: va tenir una crisi vital molt bèstia i va trobar la resposta en la fe. Al capdavall, penses que no cal posar el dit a la nafra del personatge perquè els fets parlen per si mateixos i l'acusen a ella.
Ha pogut conèixer més gent que va estar a la comunitat?
Que jo sàpiga, no ha vingut ningú que en formés part a veure l'obra. Un dia, però, sí que va venir un fill de la mare fundadora que, en el seu moment, ja no havia entrat a la comunitat. Era un home de seixanta anys i escaig que va venir amb la seva dona i ens va explicar que, a partir d'aquella història, va deixar de veure la mare.
Se li devia regirar alguna cosa per dins.
A l'obra, el nom de la fundadora no surt fins al final. I és el seu nom real: Maria Assumpció. Quan el seu fill el va sentir, segons ens va dir, va quedar glaçat. Després, va compartir un estona amb els actors... va ser un moment molt especial.
L'obra també ens parla del fanatisme. El moment que vivim, la fa encara més actual?
Imagina't... Avui en dia es parla d'adoctrinament a l'escola catalana... Si algú vol veure què és adoctrinament de veritat que vingui a veure Els nens desagraïts.
La polarització es manifesta cada cop en més aspectes de la vida quotidiana.
De fet, és un moment en què qualsevol obra que es faci sembla que tingui a veure amb el moment que vivim. Recordo que la Beckett va obrir la temporada passada amb L'alegria.
Un text que parla de la gent que no arriba a final de mes.
I era l'octubre del 2017!
El procés català, la crisi econòmica, la crítica al capitalisme... després diran que el teatre no està atent a la realitat.
Recordo també que preparàvem Sopa de pollastre amb ordi, que també parla de tot això. I no vam deixar de fer-la.
