01 de febrer de 2019
01.02.2019
Regió7
Oci Cap de setmana

«Amb 'I am' crec que es veu que vull prendre les meves pròpies decisions»

La manlleuenca Paula Valls porta aquest dissabte a Balsareny el seu primer àlbum

31.01.2019 | 23:17
Paula Valls.

Va irrompre en l'escena musical quan tenia 17 anys, el 2016, amb la força de les grans vocalistes de la música negra. I el soul, confessa, l'acompanyarà sempre

Amb el sobrenom de la Norah Jones catalana, Paula Valls (Manlleu, 1999) va emergir el 2016 per fer-se un lloc en l'escena musical amb una virtuositat inusual i una veu de diva del soul... del jazz, del funk, en la tradició de les grans vocalistes de la música negra. Si Black and White (RGB Suport) , el seu primer EP, es va saludar com una alenada d'aire fresc, el seu nou treball, I am (Satélite K) editat l'estiu passat, remarca la personalitat de qui era una promesa que no ha volgut fer un punt i seguit. Ha trencat lligams, s'ha desprès de la part més «jazzy» i n'ha agafat les regnes. Més americà, més música negra, més folk menys convencional. Paula Valls presenta el seu nou treball, demà, a la Sala Sindicat de Balsareny, en el cicle Sona B. Ho farà acompanyada de la seva nova banda, amb David Soler (guitarra i pedal steel i productor del disc); el bateria Oriol Roca, el pianista David Ferrer i el baixista Miquel Sospedra.

«I am» és una declaració d'intencions?

Què vols dir?

Si amb aquest disc Paula Valls es defineix.

[S'ho pensa]. D'alguna manera amb I am intento reflectir un pas endavant. És a dir, totes les decisions que he pres pel fet de fer-me gran. És un disc molt sincer que vol explicar el procés que ha viscut aquesta nena que ara ja no ho és i que viu en un món d'adults. Que sap que les decisions que pren l'afectaran en el futur.

Així, qui és ara Paula Valls?

([No s'ho pensa). I am.

No ha dubtat gens.

Amb el primer EP, Black and White, no vaig tenir ni temps de pensar. Tenia unes cançons i tenia un projecte i vam somiar que es faria realitat...

Tenia 17 anys!

Sí. Però aquesta vegada tenia molt clar que volia dedicar-me a la música i també cap a quin cantó volia investigar. Sabia que volia ensenyar aquestes cançons que havia anat escrivint. Jo crec que amb aquest treball es veu que realment vull dedicar-me a la música i prendre les meves pròpies decisions.

Quan parla d'investigar, a què es refereix?

Que m'he atrevit a buscar la música que més m'agrada, a intentar sortir del guió del primer EP, a canviar d'equip, a buscar-ne un altre que pensés i treballés com jo.

Una decisió important.

Molt. M'he deixar aconsellar però m'he mantingut ferma en la manera com volia plasmar la meva música.

Músiques negres.

Sí, ha sortit un disc molt americà però aquí també hi ha altres artistes que fan música negra. Segurament se'ns comença a donar més veu... potser per la barreja de cultures i de llengües. La música negra és guai [riu] però no soc l'única a qui li agrada i la fa!

L'única no, però sí precoç. El seu debut en el panorama musical, ara no fa ni tres anys, va deixar tothom bocabadat.

Sí, al principi em va sobtar molt [riu]. Però reconec que he tingut molta sort. Que el que he ensenyat ha agradat. Estic molt contenta perquè, al darrere, hi ha molta feina.

Quan va prendre la decisió de fer música?

No l'he pres mai. La música, cantar i tocar és una necessitat per a mi. I un dia fas quatre cançons i quan veus que a algú li agraden, t'animes. La bola es va fent gran quan, per exemple, et diuen que han plorat amb algun dels teus temes.

I què se sent?

Energia. Perquè aquestes quatre cançons que jo necessito fer troben algú que també necessita escoltar-les.

Diu que «I am» és un disc sincer. Despullat.

Sí, quan analitzes les cançons t'adones que cada decisió que he pres, el que he prioritzat, cada cosa que he deixat, que he plorat, com canviar d'equip... tot està reflectit en les cançons del disc. Que les històries que explico són reals, de veritat. I encara que majoritàriament siguin cantades en anglès, crec que el públic ho percep.

Sembla una teràpia.

Sí [riu]. Escric cançons quan les coses van bé, quan van pitjor i quan van millor. Necessito treure-ho i la música m'ho permet.

Totes les lletres del disc són en anglès però hi ha dos temes especialment personals cantats en català.

Sí. Cançó de bressol, per la mort de l'avi; necessitava expressar-ho i en català perquè era la nostra llengua; i un bonus track, Que tinguem sort, una versió de Lluís Llach que canto a duo amb mi mateixa, amb una gravació de quan tenia 9 anys. La va trobar el meu pare, la persona que m'ha acompanyat i m'ho ha ensenyat tot.

Si li demano referents, quins noms li venen al cap?

El productor americà Joe Henry, el soulman Salomon Burke, Norah Jones...

Per compartir escenari...

Tots! Però amb Joe Henry faria un cafè de moltes hores perquè aprendria moltíssim.

I a partir d'ara?

Continuar els concerts però al llarg d'aquest any deixarem entreveure cap on estem experimentant.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook