«És mentida que no hi ha esperança/ quan espera un món sencer,/ és mentida que la mentida/guanyi sempre a la bona gent». Els actors de Maremar fan una crida al final de l'espectacle recitant aquests versos de la cançó Veritat i mentida, de Lluís Llach. El musical de Dagoll Dagom, que, després de més de 100 funcions al teatre Poliorama de Barcelona, ha voltat per una vintena de poblacions, tanca gira aquest cap de setmana al teatre Kursaal de Manresa. Se'n faran tres funcions, totes amb les entrades exhaurides.
Dagoll Dagom, amb una barreja de la història de Pèricles, príncep de Tir, una de les peces menys representades de William Shakespeare, i la música de Lluís Llach, molt lligada al mar Mediterrani, ha creat un espectacle que dona esperança a una nena que plora en un camp de refugiats perquè ha perdut els seus pares. «Crec que volien fer l'obra més colorista, però veient el paral·lelisme entre les pèrdues i naufragis de Pèricles amb els actuals refugiats, i que passa als mateixos llocs, ha acabat sent un espectacle més emocional, que connecta amb el cor dels espectadors. No es parla del tema dels refugiats cada dia, però corprèn de seguida, perquè la gent s'hi identifica. I la base del teatre és tocar la gent, modificar-la i fer-la pensar», afirma Mercè Martínez, protagonista de Maremar.
Martínez, que ha guanyat cinc cops el premi Butaca a la millor actriu de musical i és coneguda per sèries com La Riera i Porca Misèria, reivindica que, malgrat que Maremar és un cant a l'esperança, «la gent ens hem de continuar manifestant i lluitant contra les injustícies, perquè rescatar persones no és la prioritat dels governs, que tenen els vaixells a port. És una vergonya! Els únics que treballem som les persones reals, que necessitem actuar a part de tenir esperança. No ens hem de conformar amb la situació que tenim».
Música cantada a cappella
L'actriu, després de passar un càsting «difícil», va haver de crear partint de zero el seu eteri personatge, que fa de motor de l'obra. «Vam barallar-nos-hi fins a l'últim moment perquè va anar sortint de mica en mica, amb una coreografia d'Ariadna Peya en què arrenco els personatges i els porto a escena», explica Martínez de les interioritats d'un muntatge que també «va directe a l'emoció» amb la música cantada a cappella, només acompanyada de percussions que toquen els actors. «La música de Llach [de Corrandes a l'exili a Cançó a Mahalta, passant per I si canto trist] ja és emocionant, però els arranjaments d'Andreu Gallén saben on posar més intensitat i on ser més suaus, i després tornar-hi altre cop i posar el públic dret, des del primer dia en la preestrena a Rubí».
Ara que tanquen gira, Martínez reconeix que els nou actors de Maremar estan «molt cansats perquè l'obra és superexigent», però que «potser no és un adeu per sempre», perquè es parla de tornar-la a portar a escena a la tardor. El que no oblidaran és la funció de l'11 de desembre a Lledoners: «Va ser un regal pequè vam poder abraçar els presos polítics, però m'han quedat ganes d'anar a més presons, perquè la gent d'allà dins necessita la cultura més que ningú. Ens van dir que va ser un dels petits moments de llibertat. Això és brutal, i fa pensar molt».
