29 de març de 2019
29.03.2019

«El meu vertigen és no tenir frens»

El saxofonista Llibert Fortuny assegura que sorprendrà amb l'espectacle «Solo Ride!», que porta avui a Manresa dins el festival de jazz

28.03.2019 | 23:42
Llibert Fortuny

Va tocar el ball de l'àliga de Manresa en la cloenda de Manresa com a capital de la Cultura de Catalunya, el desembre passat. «Vaig fer l'arranjament i allà es va quedar. Òbviament la tocaré al concert del Vermell», apunta Llibert Fortuny (Las Palmas de Gran Canaria, 1977), que se sent de Gósol per part del pare i de Navàs per part de la mare: «Soc un animal d'aquí dalt i m'hi escapo tant com puc, però no tant com voldria». El concert al restaurant Vermell és avui (21 h), en el marc del 5è Festival de Jazz de Manresa, en el qual repeteix aquest reconegut saxofonista i compositor.

Què significa per a Manresa disposar d'un festival de jazz que arriba a la cinquena edició al Vermell?

Sensibilitzar, culturitzar i que la gent tingui l'oportunitat d'estar en contacte amb una música molt visceral, que és molt important de veure en directe. És un error intentar entrar en el jazz a través dels discos, perquè és la música en viu per excel·lència, així es veu com es cuina i hi ha la resposta del públic a la improvisació. Músics i espectadors es retroalimenten. Animo a viure l'experiència.

Aquest cop actuarà en solitari. Sorprendrà el públic?

El sorprendré segur. La idea de l'espectacle, titulat Solo ride! , neix ja fa molts i molts anys, del primer cop que vaig actuar sol, al Petit Palau, dins el festival Mas i Mas. Anava amb la tecnologia que hi havia llavors, amb pedal, looper, gravant... Perquè un concert amb un saxofonista sol pot ser monòton, i el que intento, i el que oferiré, és ensenyar el que ara els músics podem fer amb les moltes eines que hi ha, que són una revolució en la música.

Un ordinador pot transmetre l'essència de la improvisació?

Un ordinador pot ser usat de moltes maneres, per enviar un correu o per activar una bomba. I en la música pot ser allà on la nostra ment pugui arribar, pot crear coses fantàstiques si les desenvolupem, i estem evolucionant per portar-ho en directe. En l'espectacle es pot veure tot un procés que he creat jo: les bases, els loops, els pads, l'ewi, que és el saxo electrònic... La investigació del dia a dia es veu a l'escenari.

Anem als seus inicis: per què va triar el saxo?

Quan era petit vaig començar amb el piano. Va ser molt poc temps, perquè era un instrument que no es podia dur a sobre. I em va cridar l'atenció el saxo, perquè estava en explosió en la música moderna, i es podia desmuntar i posar en una bossa. I llavors van començar a caure'm discos i em vaig enamorar del so. El primer cop que vaig escoltar un saxo fent un solo no l'oblidaré mai a la vida.

I per què es va decantar pel jazz?

Vaig fer clàssic, però el saxo no té gaire repertori clàssic, i després dels estudis al Conservatori vaig començar a crear el meu propi camí amb la improvisació.

I quan va decidir incorporar-hi l'electrònica?

Quan acabo el clàssic, m'he de decidir entre continuar a París o passar-me al jazz i anar a una universitat americana. En aquest procés veig al Jamboree George Davis, que anava amb un pedal wah-wah, i Michael Brecker, amb l'ewi; i em van flipar i crear curiositat. Com a saxofonista penses a nivell melòdic, però si hi poses un efecte, comences a apujar l'ewi, fas instruments virtuals com el baix o el teclat, fas una veu, incorpores loops... es va amplificant la meva part musical. La ment no deixa de pensar com a saxofonista, però integra el que fan els altres, s'amplia a una visió global i et sensibilitza. Comença el joc.

Diu que juga amb la música: això és el que l'emociona?

El meu vertigen és deixar-me portar, experimentar, no tenir frens... No el que he estat o el que he fet, el meu discurs em porta cap aquí. No he fet res perquè em diguin que soc un trencador. Soc un artista que viu amb el que l'envolta.

Ara és un músic i compositor de jazz reconegut. Això és una qüestió de sort, de talent, de treball...

A veure... de treball n'hi ha molt al darrere. Però el que mola molt és no plantejar-se fites, que el procés et porti al que vols ser. Si un alumne ve a classe i només pensa en ser una estrella, no gaudeix del camí. Jo he intentat no pensar i fer feina, sent fidel al discurs que faig durant anys. I el reconeixement de la gent me l'he guanyat concert rere concert. Ara, quan fa molts anys que no gravo –i ho tornaré a fer–, em recorden treballs de fa 20 anys, i em sembla que era ahir. També intento fer superbé arranjaments que només són per un dia, com el de l'altre dia per al programa Temps de neu , perquè és el que em surt de fer. Cal anar de mica en mica, perquè són músiques minoritàries, i lluitar contra segons què és impossible.

Ha declarat que «hi ha molta gent apassionada pel jazz i que encara no ho sap». Encara hi ha prejudicis?

I és que és cert. Hi ha gent que escolta jazz que es pensa que és una doctrina. I és tot el contrari: és una revolució, trencar amb el que hi havia. Els que en parlen radicalment no entenen l'esperit d'on va sorgir. I escoltes el que està passant a fora i és superobert tot, la llibertat és màxima... I no hi pot haver filtre, perquè ja ho filtrarà la gent. Perquè hi ha qui flipa i altres que no capten res. Va molt molt per sensibilitats i l'educació que hem tingut nosaltres a l'escola no hi ajuda.

Els qui no tenen prejudicis són els infants?

És el millor públic que hi ha: hi són al 100%. Si els mola, riuen; i si no, ploren. Els grans estem més cardats del cap.

Proposa el concert-taller màgic Electromàgic. Quina importància li dona explicar als nens i nenes què és un loop o un delay?

Molta més importància del que mai li pugui donar qualsevol pare que no sàpiga de què va. La influència cap a ells és increïble. En directe al·lucinen, com percebo amb el contacte, però després ho computen, i llavors rebo missatges de pares que ho expliquen. També m'he trobat el cas de nois que em diuen: 'Toco el saxo gràcies a tu' i m'ensenyen la foto. És un granet de sorra, però si podem anar fent... .

Així, creu que cal solucionar les deficiències en l'ensenyament musical a les escoles?

La música és un procés regulador de l'estat anímic, igual que l'esport. Però això no vol dir posar-se a fer curses... No podem tenir els nens asseguts a l'aula: els cal moure's per la coordinació, l'habilitat, el moviment... i per això ens falta educació en música, dansa... I cal sensibilitzar la part auditiva, simplement apropant els nens a la música i que l'escoltin, perquè no són tontos, en saben més que nosaltres.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook