El hoyo es va començar a gua-nyar el seu prestigi en la darrera edició del festival de Sitges, on es va alçar amb els premis a la millor pel·lícula, direcció novell, efectes visuals i el del públic. No és estrany: amb pocs recursos però molta imaginació i consciència de gènere, aquesta faula distòpica planteja un exercici d'estil ple de lectures polítiques que presenta alguns punts de contacte amb la molt reivindicable Fortaleza infernal o l'extraordinària Snowpiercer, de Bong Joon-ho.

Si en aquesta última els vagons d'un tren eren la metàfora de la lluita de classes i l'instint de supervivència dels més febles, a El hoyo l'acció se situa en una estranya presó futurista en què els reclusos estan dividits per nivells. Cada dia, del nivell superior en baixa una plataforma plena de menjar. Els del pis de dalt, per descomptat, sempre es queden la millor part, mentre que els de baix de tot s'han de conformar amb les restes, fet que els aboca a passar gana i tornar-se cada vegada més violents. A mesura que l'operació es va repetint, alguns dels presoners van descobrint dades molt reveladores sobre la veritable naturalesa de la seva reclusió.

Més enllà de l'afany de diagnosi de la societat actual, El hoyo destaca pels aires de sèrie B autoconscient i truculenta: no estem davant d'un film mesurat que es limita a esprémer el seu potencial metafòric, sinó davant d'un espectacle gore i farcit d'irreverència que va pujant de to a mesura que avança.

S'agraeix trobar-se amb un producte que no menysprea el valor d'una bona catarsi i concep el gènere com la perfecta fusió entre reflexió i diversió. Els seus excel·lents protagonistes són Ivan Massagué (que fa poc el vam veure a l'adaptació de L'any de la plaga, de Marc Pastor, dels mateixos productors d' El hoyo), Algis Arlauskas, Alexandra Masangkay, Eric Goode, Emilio Buale, Miriam Martín, Zorion Egileor, Óscar Oliver i la recuperada Antonia San Juan.