Amb més de 20 anys de trajectòria professional, Perico Sambeat (Godella, 1962) és el saxofonista espanyol amb més projecció internacional: té una àmplia discografia i no para d'actuar, ja sigui en petit format o amb grans bandes. Establert a València, arribarà a Sallent havent tocat aquesta mateixa setmana en la 33a edició del festival jazz de Màlaga.
És habitual que accepti tocar amb estudiants de música?
No és el primer cop. Cada cop hi ha més escoles que contacten amb mi. La veritat és que ha estat molt fàcil la relació, el Pepe és molt bon músic, sap de què parla i l'he vist dirigint en un vídeo. I els músics són joveníssims i molt entusiastes. Tot és molt positiu.
Què suposa per a ells actuar amb un músic reconegut?
Els anirà molt bé. Jo estic acostumat a fer el meu repertori amb orquestres de jazz professionals i serà el seu contacte amb el món real que es trobaran quan acabin els estudis, perquè el grau d'exigència serà el mateix.
Sap que van ser ells mateixos qui van demanar de tocar amb Perico Sambeat?
M'honora tremendament. I m'alegra especialment perquè és un reconeixement als músics de la meva generació, i els joves són molt exigents. Almenys jo ho era: no volia tocar amb qualsevol.
Que el truquin per demanar-li col·laboracions és fruit de la seva trajectòria?
Ve de tota una vida de dedicació total a la música. No he tingut mai cap boom que m'hagi portat a l'estrellat, he fet una feina de formigueta. Ara mateix tinc un ampli reconeixement i soc molt feliç.
Quan va començar, es va marcar alguna fita? Tocar amb algú en concret?
No era gaire ambiciós, i tampoc tenia gaire fe en el meu talent. La veritat és que he tingut sort, i també so molt treballador. He fet col·laboracions amb gent molt notable: Tete Montoliu, Michel Brecker, Pat Metheny...
El saxo és l'instrument més jazzístic?
És bastant emblemàtic, i potser sí que es relaciona més amb el jazz que amb la clàssica. La veritat és que no hi havia pensat mai. Vaig aprendre a tocar el saxo de manera autodidacta, transcrivint i estudiant a casa, i vaig estudiar flauta clàssica perquè m'ho va demanar el pare.
La seva idea ja era escriure les seves pròpies composicions?
No. Les exigències del món del jazz, del mercat, han canviat. Durant molts anys vaig ser intèrpret de música aliena i estàndards. N'hi havia moltíssims, de músics de jazz intèrprets. Ara cal marcar una diferència estilística, també a escala de composició. Però ho he fet perquè m'ho demanava el cos.
El seu darrer disc es titula «Ofrenda». Què hi ha abocat?
M'he allunyat del jazz flamenc que havia fet fins ara. I és un retorn als orígens, als primers discos, més en l'estil anglosaxó, però s'hi nota la influència del món llatí i del flamenc. Mostra la meva evolució.
