Vuit anys després del darrer Rock'n'Reis, Creu Roja de Manresa recupera el concert solidari que destina la seva recaptació a la campanya de Nadal i Reis per comprar joguines noves per als infants més vulnerables. L'amfitrió que agafa el testimoni és Joan Dausà (Sant Feliu de Llobregat, 1979), que encara el comiat de la gira Ara som gegants amb L'Eufòria final, els darrers concerts abans d'una aturada per a un nou disc. Ho té clar: «Sense pressa però sense pausa per tornar a sortir de gira a mitjan 2021», explica. Dausà actua dissabte a la sala Stroika en un concert que defineix d'«especial: tots els concerts ho són però si hi ha un objectiu al darrere que ho faci més màgic, com aquest, em sembla encara més lloable. Em fa molta il·lusió».
Està a punt d'acabar la gira del disc Ara som gegants i es troba immers en L'euforia final. Ha estat un in crescendo tota l'etapa?.
La veritat és que sí. Tot el que ha anat passant amb aquest disc i amb aquesta gira ha anat creixent d'una manera gradual, molt bonica, amb cada vegada més públic que s'ha anat sumant a un projecte que a nosaltres ens feia molta il·lusió.Estem molt contents.
Què ha estat el millor des que va sortir aquest quart disc, un treball premiat i molt ben rebut per crítica i públic?
El millor, més enllà de premis i valoracions, és la realitat. I la realitat és que cada vegada hi ha més gent es fa seves les cançons, se les emporta al seu terreny personal, a la seva vida i això és el que em fa més feliç perquè aquest és l'objectiu principal: que la gent es faci seves les cançons i que vingui als concerts per compartir-les.
Creu que Ara som gegants
Jo crec que ha evolucionat en el sentit que quan tu fas un disc encara no tens l'imaginari de qui se'l farà seu, d'on actuaràs, de què passarà... i ara s'ha omplert d'imatges, de colors, de vivències. Ara té molta més vida.
Ara som gegants és un punt i seguit o un punt i a part?Ara som gegants
Venia d'un punt i seguit que va ser La festa final, que va representar el tancament de l'etapa de J o mai mai i On seràs demà?. Ara som gegants n'ha obert una de nova, és un nou pas, el moment en què jo decideixo dedicar-me encara més seriosament a la música, fer-me-la més meva intentant que les cançons i el disc transmetin més com entenc la vida. Ara som gegants ha representat un altre lloc des d'on jo vull viure la música.
Institut del Teatre, Direcció i Administració d'Empreses... i és músic. Fa realment el que vol?
No tinc clar si és el que vull o el que no vull, el que em convé o el que no em convé, però sí que faig el que sento, el que la vida em proposa i em condueix. Quan et deixes portar, al final, i si t'ho mires en perspectiva, veus que tot té un sentit. Estudiar economia et situa en un lloc una mica més realista del món, on entens que, si parlem del mercat musical, tots som productes: has de treure't pors i complexos i lluitar pel que creus. I el teatre està molt lligat amb el que estic fent ara. Es tracta de comunicar, compartir.
Què queda del Joan Dausà de Jo mai mai
Queda aquesta il·lusió de compartir cançons amb el públic, de compartir concerts, que per a mi és el més important. Si no hi haguessin concerts segurament no faria cançons.
Entenc que és més feliç a l'escenari que quan compon.
Sí. Quan componc em sento molt connectat amb mi mateix, però en els concerts connecto amb el públic, que és el que em fa més feliç.
Així, compartir és el que busca en un concert?
Compartir i rebre: veure com el públic es fa seves les cançons. Un concert per a mi és una trobada en què l'anècdota és que jo estic a l'escenari i el públic a la platea. Però per a mi tots estem fent el mateix, que és compartir una estona plegats, vivint sensacions a través d'unes cançons que són meves però que gaudiria igual si no fos així. Al final, el més important és estar tots junts compartint aquell espai.
I busca que el públic s'identifiqui amb les seves cançons?
No és l'objectiu principal, però sí que treballo des de la meva veritat emocional perquè penso que si ho faig així també serà fàcil que el públic se les faci seves des de la seva veritat emocional.
La nostàlgia s'ha relacionat sovint amb Joan Dausà, però en aquest últim disc ha reivindicat molt més l'optimisme, el positivisme. La música és una translació del seu moment vital?
Els dos primers discos, Jo mai mai i On seràs demà?, eren una suma de cançons que juntes feien un disc, però el disc no tenia un missatge global. Soc el mateix Joan d'aquells discos però la diferència és que ara he volgut transmetre com entenc la vida a través del disc, i per tant no només parlo dels moments durs de la vida, sinó dels lluminosos, dels vitals, perquè jo soc relativista, optimista... En aquest disc soc jo, i en els altres no ho era tant, la veritat.
Diria que la vida dona segones oportunitats?
Més que oportunitats et dona idees i propostes, que si et deixes portar et poden sorprendre positivament.
Quines cançons no faltaran en el concert a la Stroika?
Aquests dies m'estic plantejant cantar la nadala Si ens veiessis, Nit de reis... cançons fetes per a aquests dies de compartir amb família, amb amics i per trobar a faltar els que no hi són. I tocarem les cançons d' Ara som gegants i de discos anteriors.
És difícil de dir, però quina seria la seva cançó fetitx?
No ho sé... D'aquest darrer disc, una cançó de la qual gaudeixo molt és Caure no feia mal, per exemple. Totes tenen el seu moment especial. Però gaudeixo de temes que potser en una primera escolta passen més desapercebuts i són els que m'emocionen més quan els canto en un concert.
Digui'm una imatge que relacioni amb «L'eufòria final»
Veure el públic dret, aplaudint, cantant, saltant. Ara últimament jo també salto cap al públic, el que encara ho fa més èpic tot plegat. Aquesta seria la imatge.
