En la portada de De ayer ya hace tiempo (RGB Suports) es veu Ernest Armengol (Barcelona, 1975) quan tenia 5 o 6 anys amb una pilota entre els peus i una porteria. El líder de Matilda Blue -antic cantant de Sol Lagarto- es confessa un «futboler» del Barça. La foto la va fer el seu pare, un músic aficionat que tocava la bateria en una banda amateur i un «supermelòman amb un munt de vinils» que van formar part de l'educació musical d'Armengol. El cantant i compositor ja havia actuat a Manresa amb Sol Lagarto, però amb Matilda Blue s'estrenaran diumenge al Voilà! amb el segon disc de la formació: «És com començar de nou perquè és el primer cop que sortim de gira amb les cançons de la banda. Estem com nens amb sabates noves». A l'escenari del Voilà!, Ernest Armengol estarà acompanyat de Salva Criado (guitarra); Marcel Botella (teclats); Ybra Rodríguez (baix) i el seu germà, el bateria Roc Armengol. El cantant de Matilda Blue també va començar amb les baquetes abans d'agafar el micro.

« De ayer ya hace tiempo» és una declaració d'intencions?

Sí, però sense premeditació. Tenia melodies creades fa molt de temps i a l'hora d'escriure les lletres, sense voler-ho, vaig fer una mirada enrere, nostàlgica, però no melancòlica o trista. Al contrari, és un disc alegre i positiu, que, això sí, tiba de records d'infància, de tota una vida.

Precisament, una de les cançons del disc, Es vent que s'ho endú tot

Tota la meva família materna és de Menorca i jo sempre he tingut un peu aquí i un altre allà. Menorca és el meu refugi. Allí és on sempre escric, hi ha una pau tremenda... Quan posava lletra a la cançó em vaig adonar que necessitava fer-ho en menorquí. A l'inici de la meva carrera escrivia en català, però si havia de dir 't'estimo', per exemple, em feia 'vergonyeta', era massa proper. I vaig canviar al castellà: l'idioma em servia per posar distància. I ara hi he tornat. Tampoc no ha estat premeditat. Faig el que em surt i molt de gust.

Matilda Blue sorgeix com un projecte molt personal i explica que, tot i ser el segon disc, ho afronten com una estrena.

Exacte. Matilda neix per la necessitat d'ensenyar les meves cançons. Tant en el primer disc com en aquest hi ha temes que tenia guardats en un calaix fa 25 anys... Però la meva inquietud, tot i ser un projecte personal, ha estat sempre funcionar com una banda, i si bé és cert que hi ha hagut canvis en els components del grup, estem intentant solidificar la proposta en la gira i ja ser els mateixos per al tercer àlbum.

Matilda Blue s'ha de relacionar amb el soul... tot i que les cançons també beuen del rock i de melodies pop.

Sí, és cert, toco diversos pals, m'agraden molts estils i les etiquetes no m'espanten. Jo faig cançons, i després d'haver-ne compostes moltes, tinc clar que el soul és el que mou. En aquest disc i, això sí que és premeditat, vam intentar que la producció tingués un aire més soul: vents, Hammond, cors...

De Sol Lagarto a Matilda Blue: hi ha més diferències o similituds?

En tots dos grups les melodies segueixen una estructura pop, però Sol Lagarto era més rock i, segurament, Matilda Blue té més matisos... Però compartim al 100 % l'honestedat, una música que surt del cor, de nosaltres mateixos com a punt de partida.

Què vol dir?

Que jo sempre he fet música per a mi, tant si era moda com si no ho era. I si a mi m'interessa, que em considero una persona com qualsevol altra, és possible que també agradi a més gent.

Vostè ha vist capgirar com un mitjó la indústria musical. Sort n'hi ha dels directes?

El rock en directe està mort. Per generació, els que voregen els 70 ja no van a concerts; els dels 45 hi van poc per cansament, obligacions familiars... i als de 20 anys el rock no els interessa. Ho tenim fotut.

Però aquí continua.

Com diu Fiebre en las gradas... «aquí seguim dempeus».Fer cançons és una necessitat vital: si algu dia ningú no ve als concerts em quedaré a casa, tocant al menjador per al meu gos (riu).