Guillem Gisbert: «Una cançó ha de mantenir la seva aurèola»

En la sortida de cadascun dels seus discos, el públic pot tenir la sensació de «a veure quina una n'han feta, ara?». El seu objectiu és sorprendre?

Som una comunitat de quatre persones, i volem seguir passant-nos-ho bé fent música. El tarannà d'anar creant, jugant amb elements diferents, és la base dels cinc discos. Perquè convius durant anys amb les cançons, i ets tu qui hi has de creure. Ens il·lusiona i estimula el canvi, i és més per a nosaltres que no pas per al públic.

Per la bona gent fa evolucionar l'electrònica de Jo competeixo i han fet parlar molt els Per la bona gentJo competeixosamples

Va ser una de les primeres idees, en abstracte. I et preguntes si sortirà bé: jugar amb retalls de música, de tradició catalana, i portar-los a un terreny nou. Però si no arriben a sortir les quatre idees incloses... perquè altres retalls no van funcionar. No es tractava de fer samplejos sí o sí, perquè tampoc no sabíem com es feien.

Com han portat a la pràctica això d'introduir bocins de cançons d'altres a les seves composicions?

Hi ha una part tècnica, que vas aprenent. I hi ha una part més de composició. Es pot confiar en la casualitat, o provocar-ho en funció de la cançó. En el cas del retall de la Maria de Mar Bonet que m'interessava [a Per la bona gent], vaig jugar amb idees que ja teníem d'abans i les vaig adequar. Amb un ram de clamídies ja existia quan em vaig adonar que la roda d'acords era similar al Ràdio Capvespre de Maria Cinta. Per al Vine a la festa, d'Els Pets, a Aquí tens el meu braç, vam haver de retallar els cors i canviar la melodia, fer una mena de puzle diferent. Cadascun té una història.

Maria del Mar Bonet, Maria Cinta, Lluís Llach, Jaume Sisa... Si no és un homenatge a la Nova Cançó, s'hi aproxima...

No és un homenatge, és una utilització. Agafes el que t'interessa, perquè hi ha cançons meravelloses que no et serveixen per fer un sampleig. I potser amb Maria del Mar Bonet fa l'efecte d'homenatge a la Nova Cançó, però no era la intenció. I el cas és que és un recorregut per la música en català: Llach sona de fons, Maria Cinta és una outsider i la cançó és del 1989, Els Pets és rock català, l'ambient de concert del Gato Pérez és del 1978...

Ja saben qui és «la bona gent»?

La cançó obre la pregunta i no es planteja respondre-la, perquè no hi ha resposta. No té sentit delimitar les fronteres de la bondat, perquè tots tenim la part de conflicte dins.

Les seves lletres també han experimentat una evolució. Acabaran demostrant que per ser reivindicatius políticament no cal ser explícits?

La política dels partits polítics no ens interessa gaire. Aquest àmbit no el toquem ni de manera implícita ni explícita. Si parlem de política com a convivència entre éssers humans i formar part d'una comunitat, es pot veure, per exemple, Jo competeixo des d'un punt de vista polític.

Les seves cançons són molt obertes. Els agrada el misteri?

És important que un text tingui la capacitat de suggerir. I com més concret és, perd aquesta potència. Si no es tanca una història, es manté la seva aurèola, construïda frase a frase i que una sola paraula pot trencar. Però el significat, l'aurèola, d'una cançó, també és la lletra dins de la música, i la vibració que transmet.

Manel és una «Boy Band»?

Sí, tal qual. Som quatre se-nyors que fem música i convivim. Cadascú té les seves habilitats, els seus defectes...

La cançó, i més amb el videoclip, sembla una autoparòdia...

És això que deia de l'aurèola. Treballes amb el text perquè generi una cosa estranya, que se n'estan enfotent, i això ho genera la cançó amb els elements que hi ha dins. La lletra és purament biogràfica, la música és un element més paròdic i el videoclip ho potencia. Però em va saber greu que diguessin que ens estàvem enfotent de les boy bands, no era la nostra intenció.

Un sindicat policial va demanar a la fiscalia que els cités a declarar per un gag de Polònia en què uns actors interpretaven una cançó titulada PolòniaPoli Band

Mai ens van citar. Va ser un tema d'una tarda. El sindicat pensava que havíem format part del gag i tot plegat era ridícul.

Els agrada que s'usin les cançons de Manel per fer paròdies?

Polònia busca cançons reconeixibles, i això vol dir que la feina va bé.

«De com es perd la gent per uns aplaudiments». Són versos de Les estrelles

La cançó parla de l'experiència íntima de la fama, de l'èxit i de la manca d'èxit. Jo mai hauria pensat que em dedicaria al món de la música. Tenia 23-24 anys quan vam fer el primer disc, i l'èxit que va tenir ha marcat la meva vida, li ha donat molta energia. Però pel tipus de vida que té un músic cantant en català és difícil que se'n vagin els peus de terra. Divendres [per avui] agafaré el cotxe, vindré a fer el concert i tornaré al pis de Barcelona a dormir.

Quan van començar, s'imaginaven que arribarien on són?

Vaig estudiar periodisme. Ves a saber què imaginava i què hauria trobat. No em plantejava dedicar-me a escriure cançons, ni que fos un talent que jo tingués. Ni tan sols ho desitjava. La vida és difícil de preveure: he tingut un atzar concret i he trobat una feina que ha encaixat amb la seva personalitat. Em sento afortunat i privilegiat, perquè no tothom ho troba.

En els darrers tres temes de l'àlbum parlen de l'ofici de músic. Com s'imaginen el futur de la banda?

Inevitablement hi penses de vegades. Els grups de música són artefactes dissenyats per als col·legues que queden al local d'assaig i fan unes cerveses. Òbviament, no estem en aquesta fase. Tinc 38 anys, soc el gran de Manel, i crec que encara tinc corda. Però no només és l'escriptura, també hi ha la convivència, el dia a dia. No sé què passarà als 43 o 48 anys, ho aniré descobrint pel camí. I fins a quin punt anirem perdent públic? Això no es pot controlar, i no sé si val la pena pensar-hi gaire.