Albert Pla (Sabadell, 1966) va començar la seva carrera musical els anys 80. El disc Ho sento molt és del 1989. És allà on es pot trobar el Papa, jo vull ser torero i La sequia, la cançó que va cantar assegut en un sofà en la darrera gala dels Premis Gaudí. Més de 30 anys després, la cançó que parla del «paper de vàter enganxat al cul» va tornar a escandalitzar més d’un, que van considerar-ho inapropiat per a una gala dedicada al cinema. Passa el temps i hi ha coses que segueixen igual, com Albert Pla.
El nom de l’espectacle, Matacerdos, recorda una cançó de Pepe Sales, un artista que reivindica. Coincidint amb els 25 anys de la seva mort, se’l torna a recordar. És una bona ocasió?
Vint-i-cinc anys, ja? Doncs sí, és una excusa.
Creu que se’l coneix prou?
M’importa un pito. Hi ha coses que no són per a tothom.
Quan va actuar als Premis Gaudí, n’hi va haver que se sorprenien. Anem endavant o endarrere?
Va ser molt espantaiaies allò. Em van contractar, em van fer uns arranjaments molt macos i vaig actuar. Res més.
Què veurà la gent que vingui a veure’l demà a Manresa?
Això depèn molt del dia. De si la gent està dreta, asseguda, borratxa, desperta… Anem improvisant. Amb el Diego fa 20 anys que actuem, i amb la Judit, 17.
El 2018 va actuar al Kursaal amb Miedo, un espectacle més teatral.
Sí, quan s’acosta l’estiu tenim més ganes de fer concerts. Matacerdos és un espectacle de repertori, perquè la gent s’ho passi bé.
Surten tan despullats com es veu en el cartell?
Depèn del temps que fa. Solem anar amb faldilles, bata...
La foto del cartell deu ser d’aquelles que no es pot penjar a les xarxes socials…
La vam posar i ens la van censurar. Em va semblar molt divertit. Una censura més.
No el sorprèn?
Vull ser el campeón. Que el Barça guanyi la lliga i jo ser el número 1 d’artistes censurats. Pocs em gua-nyen.
Hi ha coses que el deuen haver sorprès, com que acabés presentant Natura sàvia, un programa d’animals a TV3. Com va ser?
M’ho va proposar el Peyu i em va dir que podríem dir el que volguéssim. Hauria estat idiota dir que no.
Hi ha algun animal del qual n’hagi après coses?
D’en Quimi Portet.
Aquest ja el coneixia!
Sí, però els animals són imprevisibles.
Porta les seves xarxes socials?
La veritat és que no.
L’altre dia circulava per Twitter un vídeo del 1996 on se’l veia cantant a la inauguració del festival Barnasants de Barcelona. Aquests dies tenen oberta una campanya de micromecentatge a Goteo perquè no els surten els números. Què li sembla?
El seu impulsor, en Pere Camps, va ser el meu primer mànager el 89. És un lluitador, sempre ha anat a contra corrent. S’hi ha esforçat molt. Ha lluitat per coses molt lògiques que mai no ha aconseguit, com fer un circuit estable de sales. Confio que continuarà.
A vostè, en canvi, se’l veu en plena forma. Fa molt esport?
Molt. Tot i que també hi fa que porti bata. Altres artistes els veus amb fotos antigues amb pantalons estrets en forma de campana, hombreres, camises d’altres èpoques… Jo sempre amb la bata. Ara, una mica podridet per dins.
I assegut al sofà.
Sí, asseure’s al sofà no passa de moda.
Així que es troba fantàstic.
Em noto raro des de fa molts anys.
Aquest cap de setmana se celebra el 8 de març, el Dia Internacional de les Dones. Farà alguna cosa especial al concert de demà?
El feminisme em sembla genial. Però cada dia és el dia internacional d’alguna cosa. No sabia això de diumenge.
Va a manifestacions?
L’última va ser aquella de Barcelona…
Quina?
La dels contenidors, a Via Laietana. Em va semblar molt vistós, molt maco. Un exemple a seguir.
L’escriptora Cristina Morales va dir «és una alegria que hi hagi foc en comptes de cafeteries obertes». I n’hi va haver que van demanar que li retiressin el Premi Nacional de Narrativa.
Doncs jo dic el mateix. Si em volen treure el Premio Nacional de la Música, estic disposat a tornar-lo. De fet, haurien hagut de cremar més coses, es van quedar curts.
Però ara ja s’ha acabat, no?
Molta gent ho ha vist a la tele. Així que quan els de Cadis se n’adonin que també els afecta, seguiran el mateix camí. I a Galícia, i al País Basc… Quan ho veus, t’hi enganxes. A les manifestacions, és més efectiu cremar coses que no cremar res.
Ara que menciones aquests llocs, són zones on va tocar molt sovint. Hi ha fet amics?
La veritat és que si, faig 40-50 viatges l’any a Espanya. A Sevilla, Donosti… A cada lloc m’hi trobo gent. A Coruña vaig a fer una copa amb el Julián, a Donosti amb el Fermín, a Vitoria amb el Juanma… És de les coses boniques de la feina que faig. Conèixer gent com el Kiko Veneno, el Pau Riba, un pintor… la Cristina Morales...
Molta gent de Manresa té molts records seus. I viceversa?
Recordo el Kursaal però tinc ganes de tocar en una sala de concerts.
L’Stroika és una sala que va ser feta pensant en l’acústica, no com allò dels pavellons.
M’agraden molt aquestes sales on poden passar coses, on un crida més o menys…
El 2015 va escriure Espanya de merda (2015). D’aquí a pocs dies arriba a les llibreries Espanya en guerra. De què va?
És una novel·la bèl·lica. Els americans envaeixen Catalunya, i després Espanya.
Una vegada vaig sentir a dir a Sisa que els catalans haurien d’infiltrar-se a la Xina i, des d’allà, envair la resta del món. Què li sembla?
Crec que hauríem de conquerir alguna cosa més senzilla, com Andorra. I llavors ens fem paradís fiscal. Seria més català, més net. Més funcional, sense riscos. El bisbe de la Seu tampoc no és cap poder fàctic, comparat amb els xinesos.
Què prepara?
Un espectacle infantil el desembre, al Teatre Lliure, de l’estil de Miedo.
Què li dona més plaer últimament?
Masturbar-me.
Satisfyer?
És algo fantàstic. Te l’has posat a la punta del capullo? Prova-ho.
Ho troba competència deslleial?
Les dones ens estan passant la mà per la cara, per la vagina. Tenen consoladors, dobles consoladors… ens hauríem d’espavilar.
Ja que parlem de tecnologia, hi ha milers de persones que l’escolten a través de Spotify. En cobra alguna cosa, d’això?
Val més la tarifa plana que el que et paguen al mes.
Doncs almenys que la gent vingui al concert de demà, oi?
Que facin el que vulguin. Si no hi ha futbol…
