La mort de dos joves africans d'origen musulmà que s'escapaven de la policia va originar, l'octubre del 2005, una onada d'aldarulls que va posar sobre la taula les condicions de vida de les banlieu, els barris dels afores de París estigmatitzats per la pobresa, la violència i els prejudicis racials. Un dels símbols d'aquelles jornades va ser les imatges dels cotxes cremats, se'n van comptabilitzar mig miler la nit del 3 de novembre, i d'aquesta imatge de foc i flames va partir el dramaturg Jordi Casanovas (Vilafranca del Penedès, 1978) per escriure Gazoline. Una obra de contingut social que arriba a Manresa aquesta nit adreçada especialment -però no exclusivament- al públic jove.

Fa quinze anys de la violència d'aquelles notícies que van començar amb la dissortada mort dels nois a Clichy-sous-Bois. Per què, quinze anys després, torna a aquells escenaris?

Jo, aleshores, tenia 26 o 27 anys, estava més pròxim, per edat, als personatges que protagonitzaven aquells fets, i em feia moltes preguntes. Sobretot, per què passava tot allò, per què aquells joves protestaven amb tanta virulència. I em vaig posar a escriure.

Ha passat molt temps.

Amb els anys, m'he anat aproximant als fets d'una manera diferent. He llegit llibres, he vist documentals... No recordo quina era l'emoció que sentia aleshores, però la pregunta continua sent la mateixa. Fa cinc anys em vaig adreçar a la companyia LaJoven, però em van dir que en aquell moment no tenien l'equip necessari per fer l'obra. Jo vaig escriure una altra cosa per a ells, i més endavant es va poder abordar Gazoline.

En la funció que un servidor va anar a presenciar un dissabte a la tarda, la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya estava plena de joves. L'obra és per a aquest públic?

A mi m'agrada molt la doble visió que tenen la gent de LaJoven. D'una banda, fan sessions matinals per a instituts i, de l'altra, les funcions també formen part de la programació pròpia del teatre per al públic general. És a dir, fan teatre per als joves amb continguts adults. I això està molt bé perquè no es tracta els joves com si fossin gent intel·lectualment no vàlida.

I s'aconsegueix, a més, portar a les sales un tipus de públic poc habitual. Sovint es diu que l'infant deixa d'anar al teatre quan entra a l'adolescència.

La feina que fa LaJoven és brutal, meravellosa. Són obres que poden tenir un impacte en el públic jove, més que no pas altres títols clàssics que segurament no els arriben tant. Tot això, arriba precedit per un treball molt intens als instituts explicant als nanos i al professorat quin és el seu projecte i l'estada de l'obra al TNC.

Tornem al 2005.

Un dels temes és com s'informa de manera esbiaixada de fets com aquells. Aquí ens va arribar la informació oficial, per dir-ho d'alguna manera. Però després, quan rasques una mica, t'adones que al darrere d'aquella reacció del jovent hi havia molta ferida. I els aldarulls i la crema de cotxes haurien de ser el menys escandalós.

Simultàniament, a casa nostra es vivien dies més tranquils?

A França tenen una tradició de queixa i revolta més important que aquí. La relació amb els nouvinguts és prèvia a la nostra, per la relació que van tenir amb les colònies. Allà hi ha persones racialitzades, de segona, tercera i quarta generació nascudes a França, gent que se sent francesa, però se les tracta diferent pel color de la seva pell. Aquí també passa, però fa quinze o vint anys no teníem un bagatge de situacions greus com les que van passar a França.

Explica que els anys que han passat des de la primera escriptura de l'obra li han permès aprofundir en el tema. Què hi ha trobat que a l'inici no veiés?

Doncs el que s'explica a l'obra, el crit de socors.

«Gazoline» ens presenta cinc nois d'un suburbi de París que queden per cremar un cotxe. A partir d'aquí, anem coneixent les seves circumstàncies vitals.

Hi ha la temptació de dir que per emetre un crit de socors no cal cremar cotxes, i que es pot fer de manera més òptima. El dilema és: cal arribar fins a aquest punt per protestar? Ara, però, sabem que el balanç de les accions polítiques als barris és agredolç. Els personatges de l'obra tenen una actitud que, en part, és positiva, però el problema és l'ambient social que els envolta, desesperançador.

A l'obra es deixa constància que el ministre de l'Interior no va col·laborar gens ni mica a calmar els ànims. De fet, va menysprear públicament els joves.

Sí, i tant, era Nicolas Sarkozy. I les decisions que va prendre van ser molt repressives. Amb els anys, ja s'ha vist que allò ha tingut conseqüències fatals. I la gent que ha intentat treballar per cohesionar aquests barris des del punt de vista comunitari, des d'una òptica més positiva, ha tingut més dificultats per fer la seva feina.

La garrotada, recurs fàcil.

Per al poder, la repressió, és una opció molt sucosa: el resultat és immediat, però a llarg termini és nefast. Aquí ja ho hem vist darrerament: s'han pres decisions de repressió en resposta a referèndums i manifestacions, però ja veurem les conseqüències que tindrà aquesta manera de fer.

No era un tema fàcil el que tenia entre les mans. El més difícil era no caure en tòpics?

De fet, Gazoline és una història d'amistat, d'aquest moment de la vida en què som massa joves per ser adults i alhora massa grans per ser nens. L'etapa en què tothom ja ha format la seva personalitat. Els protagonistes són tres nois i dues noies que durant anys han format un grup cohesionat, però ara està en crisi, surten les fissures. I cadascun d'ell està en el moment de decidir si es manté al costat dels altres o abandona la colla. Els personatges estan en lluita: amb ells mateixos i amb les seves circumstàncies, l'ambient social que els envolta.

Va voler trobar respostes?

No, al contrari, el que busco és complicar les preguntes. No m'interessen les respostes fàcils tipus «els qui provoquen els aldarulls són uns monstres, uns vàndals». Però si algú que pensa així, després de veure l'obra surt fent-se alguna pregunta, s'adona que tot plegat és més complex, per a mi ja és un èxit. No pretenc traslladar idees sinó plantejar dubtes.

Una feina especialment difícil quan parlem del públic jove?

M'interessa la seva mirada, saber què opinen, què els passa. Espero convidar l'espectador a ser crític amb les coses que no posen en dubte.

Avui en dia, sembla impossible no qüestionar-s'ho tot.

Va a èpoques. Quan al 2008 escrivies sobre economia, no es posaven en dubte algunes qüestions macroeconòmiques. Va arribar la crisi i tothom es va començar a informar i a ser més crític. Amb les meves obres, m'agrada convidar la gent a ser més curiosa, a dubtar més de tot.

A Catalunya ho hem viscut amb els Mossos: de regalar-los roses després dels atemptats a blasmar d'ells per la repressió a les manifestacions sobiranistes.

Precisament, estic escrivint sobre això, una obra que es titula Alguns dies d'ahir, i que se situa entre l'agost i el novembre del 2017. Un dels temes és com la mirada sobre els Mossos va anar canviant.

Alguns joves de les 'banlieu' van acabar a Síria. El record dels nois de Ripoll que van preparar l'atemptat de Barcelona és inevitable.

Això és un cop de realitat. Què va passar a Ripoll? No ho entenem, però no ho fem perquè no ens ho preguntem. No ho volem fer perquè ens pensem que tothom és feliç, però les aparences enganyen.

Quina resposta ha tingut dels joves espectadors?

Els interessen més les trames d'amor i d'amistat. Ells no fan la lectura del tema racial que fan els adults perquè la diversitat ells la viuen a la seva classe, per a ells és el més normal.