Ramon Madaula (Sabadell, 1962) protagonitza el retorn de l´activitat escènica al Teatre Kursaal de Manresa. Després de tres setmanes d´aturada a causa de les restriccions sanitàries, l´equipament de la capital bagenca acull una funció de la gira d´Els Brugarol, la darrera creació de l´actor i dramaturg vallesà. Jaume Madaula i Júlia Truyol, que s´estrena en el paper substituïnt Estel Solé de forma temporal, l´acompanyen en l´aventura.

Com han viscut la pandèmia?

Havíem d'estrenar el 20 de març, però ens vem haver d'esperar al juliol. Per sort vem recol·locar els bolos i, des d'aleshores, hem estat a molts llocs. Sumant els pendents, haurem estat a una cinquantena de llocs. A Manresa comencem de nou després d'estar gairebé un mes aturats.

Són temps difícils per mantenir l'agenda inalterable.

La nostra companyia és de tres persones, anem a totes amb el projecte, i tenim l'agenda disponible per adaptar-nos a les dates que ens demanin els ajuntaments que ens vulguin programar.

Faran estada a Barcelona?

Sí, serem al març i l'abril al Poliorama ... si el bitxo i la Generalitat ens deixen. Sense minimitzar la pandèmia gens ni mica, perquè el problema és molt greu, i jo tinc gent propera que se n'ha anat per culpa del virus, tinc la sensació que sempre paguem els mateixos. Quan veig trens, autobusos i avions plens, ... dir que els teatres són un perill no és cert. Fa uns dies vaig anar a Madrid amb l'AVE, estava ple.

És un moment difícil per les arts escèniques.

Parlem d'un sector en el que pots fer un ERTO als gestors, els tècnics, però no als artistes. Jo ara vaig a Manresa, em fan un contracte per un dia, i quan anem a un altre lloc, el mateix. Amb la pandèmia, de cop i volta ens van deixar al carrer, sense ajudes. A França i Alemanya també van tancar, sí, però jo conec actors francesos que en una situació així els asseguren un 80 % del sou, i a les empreses, el 70 % de la facturació de l'any anterior.

La comparació és lacerant.

Aquí, ens deixen al carrer, i si intentes tramitar l'atur -que no hauria de ser per a això- al SEPE t'hi estàs tres mesos abans no t'ho resolen. Si tanques i la gent es queda sense feina, o bé dones uns ajuts o bé fas un ERTO. I hi ha un altre problema que no tenen en compte: és fàcil tancar un teatre, però no ho és reobrir-lo. Necessites fer promoció, posar les entrades a la venda a internet, ...

El públic està responent?

Molt! A l'octubre, hi havia els teatres plens, a Barcelona, a Catalunya. El públic està responent molt bé. Hi havia llocs on vem fer tarda i nit perquè sumant el 50 % de la capacitat d'una funció i el 50 de l'altra arribessin al 100.

D'on surt «Els Brugarol»?

Parteix d'una anècdota personal, però no és un text autobiogràfic. Una de les meves filles, la Martina, un dia em va demanar si m'importaria que, en comptes de posar primer el meu cognom, hi posés el de la mare, Munt. I jo, és clar que sí, s'ho mereix, és un acte de reivindicació feminista que entenc perfectament. La meva dona estava contentíssima.

Vostè també, diu?

Dins meu tenia un rau rau, m'imaginava que ja ningú més portaria el cognom Madaula, em sabia greu i em preguntava perquè em sabia greu. I fruit de la contradicció, vaig escriure l'obra.

Qui són els Brugarol?

Jo sóc de Sabadell, de família humil, però conec molt bé la burgesia catalana de la ciutat, les famílies de les empreses textils que van ser els grans noms de Sabadell des de finals del XIX fins la crisi del sector, als anys 70 i 80 del XX. Els seus fills sempre es movien pel centre, i jo els vaig conèixer de prop. Brugarol és un cognom que m'invento per parlar d'una família on una filla li diu al seu pare que es posarà el cognom de la mare al davant. L'home, a diferència del que vaig fer jo, no dissimula gens el seu desacord i recorre a tota mena de xantatges per canviar el parer de la filla.

Un dilema singular.

Un dia li vaig demanar al meu nebot Jaume, que a l'obra fa de gendre meu, si li sabria greu que una filla seva li digués que vol canviar l'ordre dels cognoms. El Jaume és molt d'esquerres, cupaire, compromès, i em va reconèixer que sí, que li sabria greu. En el fons, crec que els homes tenim una rèmora a dins que fa que una qüestió com aquesta ens afecti.

Però no ho sembla.

No m'imagino un gest feminista més contundent: és la mare qui ha parit el fill, qui s'hi ha jugat la vida. Però els tios, aquest tema no el tenim superat. Fixa't que els tres fills de Pablo Iglesias porten el cognom Iglesias. Per què no el de la Irene Montero? No anem bé.

Hi ha homes que ho tolerin?

Algunes parelles, ben poques. El que em trobo més són homes que, quan es fan majors d'edat, es posen els dos cognoms, ja sigui amb un guió entremig o indicant sempre els dos cognoms. Però no és normal que portin el de la mare primer. I això a Espanya, a Catalunya, que en aquest tema són dels llocs més avançats del món. A França, i ja no diguem als Estats Units, les dones porten el cognom del marit. Crec que és un tema que el MeToo hauria de tractar. Només és un gest, però té tota la importància.

L'obra també parla de la pugna generacional?

El tema del cognom és un pretext per parlar de la incomunicació entre generacions. A casa hi hem conviscut, la meva dona i jo, amb tres filles, una d'elles ja va marxar. Recordo que tothom em deia, ui, prepara't per l'adolescència. Però l'adolescència de les filles va ser una bassa d'oli. Ara bé, ningú em va avisar que, si encara viuen a casa, a partir dels 20, 21 anys, tot es complica. Ja són molt adults, independents, ho saben tot, i tot el que diguis elles faran el contrari. Hi ha una gran incomunicació i falta empatia: és difícil que elles es posin al teu lloc i tu al seu. Vols donar consells, però has d'anar amb peu de plom i entendre que s'han d'equivocar.

Els Brugarol és una comèdia amb mala bava com ho va ser «Adossats», també seva.

Déunido la mala llet que té, però sempre des de la ironia, no m'agrada posar-me transcendent, ho trobo pedant. I avui en dia hi ha un excés de transcendència. Els dramaturgs no som ningú per anar donant lliçons. Jo fugo de la transcendència com del dimoni. I del paternalisme.

En quin sentit ho diu?

A vegades em surt, i els dius als joves que no es facin il·lusions, que tot és molt difícil, ... Quan ho fas, costa adonar-te'n, et vols fer valdre, però no ho has de fer.

Ha escrit l'obra i l'interpreta. Però no la dirigeix.

La Mònica Bofill és una directora emergent que ha fet una posada en escena que m'agrada molt, senzilla, minimalista. Vull posar en valor el paper que té en el projecte perquè s'hi ha implicat moltíssim tot i que el meu teatre costumista no és el seu estil. La Mònica ha aportat una mirada nova que m'ha ajudat a espolsar-me la pols. I ho ha fet afrontant un fet terrible per un director: tenir l'autor present. Això és una creu!

Diu que la Mònica Bofill ve d'un teatre diferent. Quin?

Un teatre modern, de sales com la Beckett, ... A diferència de mi, ve de la burgesia i ha entès molt bé l'obra. Hem fet un tàndem molt bo i m'ha ajudat molt com a actor i dramaturg. Hem fusionat el teatre radical i independent amb el teatre costumista.

Estava acostumat a un altre tipus de direcció?

Sóc de la generació que es va empassar els directors estrella, els gurús amb xec en blanc, en mans dels quals els actors érem uns titelles. Hi tinc molt bona sintonia, i vaig aprendre molt d'ells, però professionalment et senties utilitzat. He treballat amb tots, Pasqual, Planella, Gas, Puigserver, Belbel, Bieito, Flotats, ... Amb tots hi he fet coses que estan molt bé, però tenia la sensació que m'estaven utilitzant -Ramon, puja aquí; Ramon fes això, ...-, i si hi deies la teva et miraven malament.

Les noves generacions treballen diferent?

Tenen el sentit del treball en equip, i com a actor m'he sentit tractat diferent. Però també he de dir que abans es feien posades en escena meravelloses que trobo a faltar. Els joves fan un teatre compromès, social, i està molt bé que així sigui, però falta volada artística. Strehler, Brook, Bergman, la primera època del Lliure, el Flotats, ... als 70 i 80 feien uns muntatges extraordinaris. Ara falta gust, poètica. Diria als directors d'ara que es miressin els vídeos d'aquells muntatges.

Eren altres temps.

En el teatre d'avui no hi trobo la imaginació dels anys 80. Recordo els inicis d'Els Joglars, Dagoll Dagom, els Comediants, la Fura dels Baus, ... feien uns espectacles meravellosos, d'una màgia espectacular. Impressionava. Dagoll Dagom va fer Antaviana amb quatre duros.

Un motiu pot ser que els joves són fills de la crisi?

És cert, ho són, pot ser un motiu. Però els falta mirar què es feia abans, sembla que ho menyspreïn. A l'obra, un personatge diu que «es fan murs entre generacions», hi ha una com una desconfiança mútua. És una llàstima perquè no aprofitem sinèrgies. Hi ha el Manrique i el Selvas que fan de pont entre generacions.

Hi ha un tap?

En l'art no hi hauria de ser perquè és important tenir referents, encara que sigui per trencar-los. El que no pots és fer veure que abans de tu no s'ha fet res i que ets molt modern, perquè si actues així acabaràs essent molt antic amb el que facis. Aquí tenim una tradició des dels 70 i 80, però a Europa ja es feien coses molt modernes als 20 i 30. Però sembla que això els costa, i n'hi ha d'altres als que ens costa entrar en els seus llenguatges. Reconec que a vegades em costa anar a veure segons quins espectacles moderns.