Un llargmetratge mític desprèn una aura poderosa que li atorga una dimensió especial, amb un fort component emocional, que dificulta enormement una valoració estrictament cinematogràfica. E. T. El extraterrestre (1982), que ara ha tornat a les pantalles (es va reestrenar el 2002 amb una versió que cedia a la correcció política més ridícula), pertany a aquesta categoria privilegiada. Qui no ha plorat amb la seva memorable seqüència final? Steven Spielberg ja s'havia apropat anteriorment a la figura de l'alienígena bondadós i pacífic a Encuentros en la tercera fase (1977), que esmicolava l'estereotip agressiu, però a E.T. es va oblidar de pretensions grandiloqüents i es va limitar a rodar una senzilla i tendra història d'amistat entre un nen i un ésser procedent d'una altra galàxia. Estem davant de l'obra més personal i sentida del celebèrrim director, i per això no ha volgut mai filmar una seqüela. El cineasta de Tiburón va projectar nítidament en aquest conte modern i lluminós els seus traumes personals i familiars. Va abordar posteriorment l'univers infantil en pel·lícules molt més complexes i creatives (El imperio del sol i A.I.), però a E.T. es va alliberar emocionalment amb un exercici autoterapèutic. El film, més hàbil que inspirat (en alguns fragments es veuen massa les seves costures), conté algunes de les imatges més emblemàtiques del cinema concebut en el darrer terç del segle XX: el vol nocturn amb el fons de la lluna i el comiat dels protagonistes. Però el seu impacte no hagués estat el mateix (ni Spielberg hagués volat tan alt) sense la incommensurable aportació de la majúscula banda sonora. El gran John Williams tornà a regalar-nos una música inoblidable que contribuí decisivament perquè E.T. esdevingués una icona de la cultura popular.
