Ella era forta forjada i feta per les lluites de la vida. No tenia fe, ni por a res, però ho respectava tot.

Maria, era l'heroïna del seu propi conté, que mai va ser de fades però si el va viure a la seva manera com explicava aquella cançó de Frank Sinatra "My way".

Ja arribava un altre Sant Jordi ell tan fort I valent com ella mateixa, patró d'una terra on ella vivia i sentia seva.

Maria ja era gran, setanta-nou primaveres tenia a les seves esquenes pesades i també moltes de passades. Però ella era jove d'esperit i d'il·lusions, tenia tantes ganes de viure, tantes coses per fer encara, el seu cor era fort com el del valent Sant Jordi, el seu cos ja era feble pels anys i els mals que ja no es podien curar.

Sant Jordi havia de matar el Drac perquè Maria corria perill, el Drac la volia matar quan ella més ganes de viure tenia.

Sant Jordi era ella mateixa, el Drac una maleïda malaltia i Maria... Maria era la meva mare, amiga i puntal de la meva vida.

Però el Drac la va matar, el seu Sant Jordi intern va lluitar fins al final i ni així ho va poder superar encara que ella mai va saber que el Drac l'havia matat, perquè ningú li va voler explicar i va marxar sense adonar-se de què un maleït drac se l'havia emportat.

Per a tu mama, la rosa vermella de la meva essència jo que sóc la teva filla... Sempre et trobaré a faltar. Sempre seràs la meva llegenda, els meus orígens els meus valors, tanmateix ets la meva llegenda com la llegenda de Sant Jordi... t'estimo molt.