Ja fa quatre anys, vuit mesos, dos dies i sis hores que no ets a casa, i segueixo sense poder-ne parlar amb ningú. Així que he decidit escriure aquesta carta i te l'enviaré. No sé a quina direcció, però segur que t'arribarà i que tu m'entendràs.

Em sento culpable. Dimonis de concert de Sant Jordi. Si ho hagués pogut intuir, no hi hauríem anat.

El pare ens va dir que ho passéssim bé i ho vam passar bé, oi mama? Com vam riure, saltar i cantar. Jo estava mig afònic de tant cridar. Més que content.

Recordes la cua que vam fer perquè ens signessin el CD? I ens vam fer una foto amb ells. Una foto que segueix dins la càmera.

Tornàvem cap a casa i de sobte tot es va aturar. Recordo escoltar el teu telèfon mòbil. Jo et parlava i fins i tot et cridava. Estava espantat. Per què no em responies, mama?

Coma. Estaves en un estat transitori a causa d'un fort cop al cap. Els metges deien que et podies despertar en les següents 24/48 hores. Però no ho vas fer.

Mama, no creus que quasi cinc anys són molt anys per dormir?

Tu sempre em deies que ''si el que fas no funciona, prova a fer coses noves i obtindràs resultats diferents''. Quin gran consell. Ara ja sé què haig de fer.

Descarregaré la foto que ens vam fer aquell dia, la imprimiré i juntament amb aquesta carta i el CD signat t'ho deixaré a la teva tauleta de nit. A casa. Torna aviat mama. Que ja fa masses dies que t'esperem. Tornaràs. Oi que tornaràs?

T'estimem mama. I et necessitem. No saps quant.

Dídac