Era la matinada de la diada de Sant Jordi quan uns dolors suaus però prou intensos per despertar-me van aparèixer i sense fer soroll em vaig escapolir fins a la banyera. Em vaig submergir en aigua. Sabia que havia arribat l´hora. Portava mesos preparant-me per aquest moment però encara no semblava real.

Aviat es va despertar, em va acaronar dolçament i em va dur a l´hospital. Jo no tenia pressa. Ho volia retrassar una mica més. Al cap d´un parell d´hores el dolor era ja tan intens a les lumbars que m´havia d´aturar cada quatre passes per recolzar-me a la paret. La seva abraçada es feia imprescindible.

Alguna cosa no anava bé. Metges i infermeres m´envoltaven. Ell era al meu costat amb cara de preocupació. L´anestèsia no era suficient i tenia la sensació de que em trencava per dins. Jo estava morta de por. Ell estava pàlid. La seva mà es va deixar anar per uns instants mentre recuperava la compostura. Aviat una infermera em va agafar amb les dues mans la cara i em va ordenar començar a empènyer.

Encara que em va semblar una eternitat, en poc més d´un minut tenia el meu nadó sobre el meu ventre calent i em trobava millor que mai. Al meu voltant un continu amunt i avall de persones es fonien en una boira espessa. Només quan ell dolçament es va endur el seu fill en braços per vestir-lo i rentar-lo em vaig adonar de que la vida havia canviat per nosaltres. Aquell Sant Jordi no vam tenir llibres ni roses, però ens vam convertir en mare i pare.