En Jordi Sant era un jovenet que vivia en una població de muntanya, just a la Catalunya central. Portava el nom del seu pare, semblava que els noms repetits podrien esser un problema a l´hora de dirigir-se a un o a l´altre. Mentre va esser petit tots a casa li deien "EL NEN".

El nen va començar a anar a l´escola, allà ja va ser el Jordi, quan passaven llista era el Jordi Sant. Però a casa el nom ja va començar a donar problemes. La mare cridava: - Jordi vine un moment - i pare i fill es presentaven a l´hora. Trucaven per telèfon: - que si pot posar en Jordi Sant?, quin, el pare o el fil

Un dia de cop i volta la mare va dir: - hem de solucionar això del nom, en Jordi serà el pare i a tu nen et direm Sant..

El poble on vivien era petit i aviat es va saber com havien d´anomenar al xicotet. De cop i volta els amics i la gent gran li varen començar a dir SANT JORDI, . A tots els pobles hi posen mots a les cases, en aquell moment n´havia nascut un altre: " can sant Jordi".

El mot es va convertir en el nom del noi, i a la vegada en el de la casa on vivien.

Cada dia a la mateixa hora de la tarda deixava tot el que estaven fent, jocs, treballs, reunions. -us deixo nois, vaig a buscar a la Princesa i al Drac i pujo tot passejant fins el castell. Nens i nenes li tenien molt respecta al seu company, i tot hi que tenien molta curiositat, mai li demanaven qui era aquella Princesa misteriosa i aquell Drac ferotge que s´imaginaven, cada tarda; a les sis en punt, quan sonava el campanar, s´acomiadava de tots i marxava..

A les vuit del vespra tornava cap a casa amb una rosa vermella que regalava a la seva mare. Ella sempre li preguntava com l´hi havia anat la misteriosa passejada. -be mare, la Princesa és tan dolça i fineta! En canvi el Drac te un mal caràcter, haig d´anar amb quatre ulls quan el tinc al costat, algunes vegades em penso que em farà una queixalada, tan amics com som! -si fill, ja t´he avisat moltes vegades, del Drac no te´n refiïs, porta el foc a la sang!.

Aquesta història de la Princesa, el Drac i el castell, va començar a agafar força entre la colla del Sant, fins hi tot la gent gran parlaven d´aquesta misteriosa amistat del noi amb aquests essers.

Tot hi els rumors que ja circulaven pel poble, molts deien que el Sant era la reencarnació del Sant Jordi patró de Catalunya, els pares no hi posaven cap pega quan els fills i filles els hi deien: - mare, anem a berenar a casa del Sant Jordi. - qui us porta a futbol? - el pare del Sant Jordi! - el Sant Jordi vindrà a berenar. - el Sant Jordi ens ha convidat al seu aniversari.

El Sant Jordi era una mica misteriós, almenys els seus companys ho pensaven, i molt mes per que ell no els hi donava cap explicació de les obligacions que havia adquirit entre les sis i les vuit de vespra.

Un dia quan sortia de casa van sentir que li deia a la mare: - marxo mare, vaig a buscar a la Princesa i al Drac i pujarem fins el castell. La mare li va contestar: - vigila Sant, no tinguem cap ensurt, no m´agrada que vagis a passejar amb el Drac, no saps pas com pateixo, mira fill, la Princesa no em fa cap por, i pots anar amb ella allà on vulguis, però el Drac, algun dia et farà una malifeta. No te´n refiïs massa. - no pateixis, quan vaig amb ells sóc tot ulls, estic preparat per a qualsevol esdeveniment que se´m presenti.

Els companys del Sant Jordi escoltaven la conversa des de d´arrere d´uns arbres del jardí veí. Es miraven uns als altres amb cares de circumstancies. Mig espantats i mig encuriosits. Podia ser veritat que la llegenda de Sant Jordi es repetís al seu poblet i que el seu company de jocs era la pura reencarnació de tan valent cavaller?

Per una altra banda, per que ningú donava un pas endavant i parlava seriosament amb tan misteriós vilatà? Doncs mira, per dura i pura por. Tothom quan parlava amb ell el veien una persona normal, jugava normal, els estudis li anaven normals, les malalties que tenia eren les normals per a la seva edat, la família era molt normal, els avis, tiets, cosins, tots normals i corrents.

Un dia, a la meitat d´una partida d´escacs, va deixar al contrincant penjat i dient-li al seu company Marc: -ara acaba tu que jo haig de marxar- just en el moment que el campanar tocava les sis de la tarda. Ja podeu imaginar quin creuament de mirades entre companys i companyes. - i si el seguim? I si li preguntem que hi va a fer a dalt del castell? Jo no ho faria, va contestar un dels companys; -i si el posem en un compromís? Una noia del grup va dir: -jo no ho faria, i si ens convida a acompanyar-lo? Val mes que seguim amb els nostres jocs i esperem que torni, a veure que li explica a la seva mare, però... l´esperarem amagats com l´altre dia.

A les vuit en punt el Sant va aparèixer pel camí de casa seva amb una rosa vermella a la mà, entretant la mare ja l´esperava a la porta: -bona nit fill, com ha anat la passejada? - mare no et vull enganyar, quan ja hem sigut a dalt del castell se´ns ha creuat un gat i el Drac s´ha tornat com boig, ha començat a córrer perseguint al pobre animal, ha arribat un moment que Drac i gat corrien al nostre voltant anant fent cercles. La Princesa plorava i tremolava, l´he hagut d´agafar a coll sense que pobreta trobés cap consol. Quan realment he tingut molta por ha estat quan el gat per protegir-se se m´ha enfilat a l´esquena i he pensat, ara el Drac se´ns cruspirà a tots tres, però mira, des de la meva esquena el gat a fet un salt a dalt d´un arbre i el Drac s´ha calmat. Mare meva quin ensurt! Els companys ho varen sentir tot i esgarrifats van marxar cap a les respectives cases a explicar-ho a la seva família.

L´endemà no es van veure amb el Sant, era festa i tots anaven amb la família; però a l´hora que el Sant tornava de la seva misteriosa passejada els seu companys ja l´esperaven amagats d´arrere del arbre del veí, la mare del Sant ja era a la porta com cada dia, però el noi no arribava i l´espera s va fer molt llarga; als voltants de les nou va aparèixer Sant Jordi, tot ensagnat de cara, mans, braços i cames, sense la rosa vermella, mig plorós li va dir a la mare: -avui si el Drac si que m´ ha demostrat el seu potent i encegador caràcter, se´ns ha presentat un gos pastor alemany amb ganes de gresca i sense l´amo. En veure´l, el Drac ha començat a treure foc pels queixals, a bavejar d´una manera fastigosa, udolava, els ulls li sortien de la cara, d´una manera que la Princesa gairebé se´m desmaia als braços, ha estat tan forta la baralla que fins hi tot el pastor alemany ha rebut alguna mossegada, la princesa i jo hem quedat al ben mig d´aquella disputa tan violenta, de cop i volta per salvar a la princesa de les dues feres, m´he tirat a sobre del roser de roses vermelles protegint a la Princesa amb els meus braços; per sort meva ha aparegut la mestressa del gos i amb un xiulet l´ha fet anar a prop d´ella.

El Drac al veure a una persona s´ha tranquil·litzat i ha deixat d´atacar a la bestiola, ell també ha quedat una mica malmès, encara que tingui tanta força un pastor alemany també és de gran dimensions; l´única que ha quedat il·lesa ha estat la Princesa que l´he pogut tornar a casa seva sana i estalvia.

Tots els amics i amigues que estaven escoltant, van sortir del seu amagatall i van començar a airejar al seu amic, valent, poderós, un sant Jordi amb tota regla, gairebé un heroi.

El Sant es va dirigir a la mare dient-li:- mare avui no t´he pogut portar la rosa, les quatre o cinc que han quedat dempeus les he portat a la mestressa de la Princesa. La colla d´amics van reaccionar ; tots a una van dir: -vols dir que la Princesa te mestressa? i el Drac? -el drac també, la princesa és una gosseta "caniche" i el drac és un mascle "Doberman" jo els trec a passejar cada dia un parell d´hores, els seus amos no poden caminar.

Tos els companys van cridar: -Visca Sant Jordi!!! Visca el nostre cavaller solidari!!!

FI