Fa moltíssims anys, les persones que poblaven la terra vivien en coves i baumes. En una d´aquestes, hi habitava un grup de persones sota la protecció de la Mara, que era una dona intel.ligent, que coneixia les llunes i els millors moments per anar a caçar. Tenia una relació materno-filial amb els altres membres, tot i que la majoria no eren fills seus. Hi havia un noi i una noia del grup, que des de feia temps no es separaven i semblava que sentien quelcom l´un vers l´altre. Però hi havia un fet que els tenia aterrits, i és que hi havia un drac que habitava prop d´ells i sovint sortia a caçar les persones de les coves. Ningú había estat prou valent, fins al moment, per plantar-li cara.

Però un dia, el noi enamorat, va prendre unes quantes llançes i es va dirigir cap el cau del drac. Al arribar-hi va començar a cridar-lo i a insultar-lo. Tot d´una, el drac va sortir del cau i es va dirigir cap a ell. Aquest li va tirar una llança que no el va arribar a tocar. Tot d´una es va sentir un crit de la Mara, que era darrera seu, ja que l´havia seguit. Quan semblava que ambdós havien d´acabar crospits pel drac, va passar un fet extrany. La lluna va desaparèixer. En aquell moment no es veía res, nomès els ulls brillants del drac. Per aixó, la Mara i el noi, van començar a tirar llances al drac amb tanta violència que la bèstia va caure morta a terra enmig de crits i esgarips. Després la lluna va tornar a brillar. El que havia estat un eclipse lunar, va ser interpretat per ells com una ajuda divina cap a la Mara, fet que va fer que encara estigués millor considerada entre el grup. El noi, que també havia participat en la desaparició del drac, va collir una rosa d´un roser que havia aparegut al costat del drac ensangonat, i va portar-la a correcuita a la seva estimada, que va cel.lebrar veure'l sa i estalvi.