En un jardí abandonat hi havia un roser, amb vuit roses formoses i d'un vermell sang molt vistós. Però amagada entre les altres n'hi havia una de petita i tancada que només s'obria per sant Jordi.

Un dia en aquell jardí hi va aparèixer una família, sumaven vuit, tot i que la mare duia un novè a la panxa. Tots tenien caràcters diferents, però eren forts i carismàtics.

En el dia de sant Jordi va néixer el novè.

A mesura que es va anar fent gran, els seus germans i germanes despuntaven en les carreres que havien triat. Ell cada vegada tenia menys clar el que volia. Desesperat va parlar amb la seva mare perquè li donés consell.

«No et desesperis. Tard o d'hora trobàs el teu camí.»

Un dia, trist, mirant el jardí va descobrir les roses. Feien enveja de veure-les, tanta que li van venir ganes d'arrencar-les. Va agafar-ne una i tibant es va punxar. «M'ho mereixo.» Quan va mirar el roser la rosa estava guerxa. Plorant li va explicar a la seva mare el que havia fet. Ella el va renyar.

Però mirant el roser va descobrir que darrera la rosa guerxa n'hi havia una altra de petitona. Ell encara plorava. Per tranquil·litzar-lo li va dir que aquella rosa petita i amagada era ell, que aquella rosa algun dia s'obriria i seria una flor molt maca, com les altres.

Entusiasmat va esperar que s'obrís, però els dies passaven. Sense adonar-se'n ja era el seu aniversari. Va anar al jardí i va veure que la rosa estava oberta, però no era roja. Tenia un color rosat que feia ombra a totes les altres roses.