Ens vam enamorar en un instant. Just quan en un fals pretext poc dissimulat vas preguntar-me l´hora. Érem joves, potser massa. Em portaves agafada de la ma mentre passejàvem despreocupats pels carrerons més amagats de la ciutat, aliens a tot. El cor ens galopava innocent amb la troballa inesperada d'un amor desconegut. Un sentiment ens vibrava en força dins l'ànima per primera vegada, repicant tant fort que feia mal.

Aquell abril vam viure el nostre primer Sant Jordi. Massa joves i amb les butxaques escurades. Em vas regalar la delerosa rosa, ensarronant segurament la teva mare per aconseguir-la. Vaig percebre en els teus ulls un nou adult; afectuós i assenyat, que deixava enrere el noiet desvergonyit i despreocupat que eres sols uns dies abans. Et sentia tant feliç, com si toquessis el cel amb els dits. Encara n'evoco el perfum. Intens. Embafador. Tant fort com el propi record.

Ramblejàvem amb l'embriaguesa dels enamorats i no vam veure el cotxe desorientat. Ho vam prendre tot en un instant.

La sirena de l'ambulància estripava el nostre propi silenci. Dins, massa il·luminada per la intensa gravetat del moment. La teva ferida mortal havia sagnat sense aturador. No van poder fer res per salvar-te. Ens miraven amb commiseració mentre avisaven als teus pares per donar-los l'esgarrifosa noticia. La rosa que em vas donar reposava sobre el teu pit sense batec. Tu vas marxar. Jo vaig sobreviure, caient en un abisme del que encara no n'he trobat la sortida.