07 de maig de 2018
07.05.2018

La mare

Aquest text participa al 6è Concurs de relats breus de Regió7. Apunta't tu també!

07.05.2018 | 18:12

La mare plora amb desconsol. Sempre havia sabut que el dia fatídic podria arribar, però havia aconseguit mantenir aquella idea a certa distància per pura supervivència.

Feia mesos que el drac havia arribat a la ciutat amb voluntat d´extermini i desig de carn. La població havia pactat amb ell l´ofrena d´una persona al dia per apaivagar la gana ferotge que el sotmetia. I el sorteig per escollir la víctima diària, amb atzar capriciós, va voler que aquell matí d´octubre fos la princesa del regne qui s´hagués de sacrificar a l´estómac de la bèstia.

La mare plora amb desassossec. El seu temps s´ha aturat en una hora fatal de la que ha quedat captiva. Les llàgrimes li amaren el ventre, les mans, l´esperit. Sap que el destí és inevitablement funest.

La princesa s´acosta, poruga, a la cova del drac. Amb la mirada buida només sent l´alè roent i pútid d´aquella fera acostant-se a la seva pell, i defalleix en un instant. El final s´endevina... De sobte, el galop d´un cavall blanc irromp en l´escena. Al seu llom, el coratjós cavaller Sant Jordi empunya l´espasa que alliberarà la princesa i tot el poble. L´alça, la sosté amb força i la mena vigorós al coll del monstre, que s´esberla fràgil com la closca d´un ou. El torrent de sang que en brolla és auguri d´amor i pau per als propers temps.

La mare ja no plora. Ja no hi ha llàgrimes. Ja no hi ha res. La seva ànima ha quedat inert per sempre, surant en un oceà de desgràcia on mai trobarà repòs. És excessiu el càstig per haver parit un drac.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Notícies relacionades