Cada any la meva mare i jo recordàvem el dia de Sant Jordi. Teniam la quasi obligació d´anar a la Rambla de Barcelona.

Els creadors, escriptors i llibreters s´apinyen en un munt de fileres que ocupen totes les voreres i centre del carrer per mostrar l'últim de les seves parrafades literàries.

Les poques vegades que no hi he estat, m'ha semblat com si hagués perdut part del meu currículum literari o part del meu arxiu personal.

Tot un ritual era aquest dia, des de la sortida de casa i l´arribada a la parada del tramvia, el 71, que ens portava fins Urquinaona, i la caminada fins Catalunya i Rambla. Tot ja ple de llibreters. Tot un símbol del nostre país.

Cada paradeta era un món, un món de fantasia i realitat a la vegada, on la meva mare i jo comentàvem i preguntàvem als llibreters.

Sembla interessant!

A si?

Doncs...

quant val?

Arribàvem al final de la Rambla i sempre quedava temps per una segona volta, un segon comentari, un altre mirada, una segona remenada buscant el més interessant que segurament ens havíem deixat sota d´algun altre llibre.

Se'n recorda de mi?

Les parades de flors i roses també formaven part a les nostres mirades i escorcolls de tafaners i curiosos. Era el moment de dir-li a la mare t'estimo amb el cor. Amb els anys me´n he adonat que va ser insuficient.

Era l'hora de retornar i agafar el tramvia, el 71. El seu caminar cansi i oscil·lant era una imatge de pau i assossec.

Quedaven enrere les olors a paper imprès o a paper antic, grogós i a vegades, ranci. Les olors de les floristeries amb els terres plens de les puntes dels rams tallats.

Sempre seran al meu record.