Li he explicat que, en Jordi, ha tornat a fer una proesa, aquesta vegada ha rescatat una princesa de les urpes d'un drac salvatge i així ha restiutït la tranquil·litat a tot un reialme.

Ella ha girat el cap i m´ha mirat, m´ha semblat que em somreia una mica. Em parla poc però tampoc em cal sé que, probablement, el seus circuits mentals, ja s'han activat i, així, detonats, aniran a parar a les mateixes imatges, als mateixos records, aquells que altres vegades sí m´ha explicat.

El primer, el que més m'agrada, la fascinant sensació que va sentir en notar com bellugava aquell petit fetus de vint setmanes dins la seva panxa. Aquell va ser el moment en què va conèixer en Jordi. Després d´altres records, potser ja més trivials, el seu plor de felicitat en veure aquella careta arrugada i lilosa, el cosset desmenagat hàbilment subjectat per la llevadora. O l'enorme aflecció, desconeguda encara, en sentir el plor desesperat del seu fill atenallat pel dolor. O l´orgull de veure´l balacejant-se, oscil·lant amb els braços estirats i caminant tot sol. O en la cerca d'una mirada d'aprovació en fer alguna bona acció, o en la cerca d'un recer en ella davant d'algun petit perill, o...

Ha pensat tot això, ho sé del cert. Jo també sóc mare!