Un Sant Jordi més, llibres i roses vesteixen els carrers i places de pobles i ciutats. Com cada diada, surto a passejar a primera hora del matí i, sense aglomeracions, puc badar amb calma per les parades. Al cap d'una hora torno a casa amb una bossa plena de lectures i, asseguda davant de l'escriptori em poso amb la meva rutina, la meva passió: agafo paper i ploma i començo a escriure. Després de rellegir i retocar, em sento orgullosa del meu poema, inspirat per aquest dia ple de lletres i olor de vida.

Al menjador, la mare seu al balancí. Contemplo com les seves mans arrugades teixeixen un jersei.

-Ja has escrit, Alba? -em pregunta alçant la vista.

-Sí, mare -responc mentre li atanso el full amb els meus versos.

-Lluita pel que t'agrada, Alba -em diu tot seguit mentre una llàgrima li regalima galta avall-. Escriu. Potser algun dia hi haurà llibres teus als aparadors de les llibreries, a les lleixes de les biblioteques. No deixis d'expressar tot allò que portes dins.

M'apropo al seu costat i li faig un petó. No acostumem a parlar dels nostres sentiments i mai no tenim converses profundes, però sabem què s'amaga en els nostre silencis, què hi ha dins les nostres mirades. I per sobre de tot, allò que més reconec en l'esguard de la mare és tot l'amor que té per donar.