Asseguda a l´empit de la finestra, mig embriagada per l´olor del li-lar, mig pel balanceig dels records, vaig viatjar retrospectivament cap a aquell dia que tanta transcendència ha tingut per mi.

Era el vint i tres d´abril de mil nou-cents setanta cinc, d´aquell any que havia complert vint i cinc meravellosos anys, Sant Jordi, la mare i jo havíem quedat per trobar-nos i anar juntes a tafanejar els llibres a la fira, ens fascinaven. De ben petits els pares ens havien educat en l´art de la lectura, havíem après a estimar-los, cuidar-los i, sobre tot, a llegir-los. El sol record d´aquelles nits d´hivern, després de sopar, asseguts a la vora de la llar de foc, nosaltres fent els deures mentre el pare i la mare llegien. Amb l´olor de fons del tabac de la pipa del pare, barrejat amb el de la fusta cremada a la llar de foc, tots dos envaint el domini de l´aroma del perfum de la mare, encara ara, sobre tot quan tenia algun dia una mica baix, em produïa una sensació d´assosseg meravellosa que tot ho curava.

Bé doncs, aquell dia de Sant Jordi, impregnat de la il·lusió pròpia de cada any, varem aturar-nos a una paradeta, on un home «gran» fullejava un exemplar antic de «La Gaviota». Un home de rictus seriós, que, no sé per què, desprenia un aura de saviesa. Mentre me´l mirava encuriosida ell va girar-se i em va oferir un dels millors i més càlids somriures que mai ningú m´ha regalat, aquell dia vaig conèixer al senyor Marcel, vaig conèixer al que seria per sempre el meu company.