La boira fina besa lleument el pendent dels turons que s´alcen prop de casa. Despesa part de l´alè humit ran de les herbes que han prosperat aquests dies per efecte de les pluges. Tot és net. La natura allibera aquella flaire mineral prop de l´abisme rocallós que precedeix la mar. Amb un sol gest, puc empènyer la pedra perquè rodoli i es perdi irremeiablement al fons de les seves aigües. Que se´n perdi una no és cap triomf, només l´efecte d´una voluntat mínima. La inèrcia emmirallant-se en l´impuls d´uns dits que busquen decididament la mar sota les pedres, per saber quantes espurnes han brillat sense cap força abans de trencar la nit, la negror dels avenirs efímers. Gran Mare. La terra negra separant la humanitat de la barbàrie. Mares sense esperança d´esment. Silenci secular sota una llosa anònima exposada a l´oblit. Mares sense plor, sense llàgrimes. La llei obligant a reprimir aquesta mena d´excés, sublimant l´abandó del cru ancestral sobre la condició de gènere. La mare que escriu i acaba exposant el seu cap al gas del forn de la cuina. Mares condemnades a ignorar que ignoren el seu cor: "Amb l´escut o damunt l´escut" a manera de comiat als fills. La Mare de Gorki, un mur edificat treballosament contra la vida perquè hi rellisqui qualsevol mostra d´amor. La filla de Rutger von Blume espera Corberan d´Alet. Ell es tragué l´elm protector del cap per estalviar-li aquesta primera servitud. Ella el feu enterrar a l´església de Sant Jordi, a Efes.