Era una olor... que feia temps que no vivia, o almenys que no recordava olorar-la. Coses de l'edat, ella pensava.

Sempre havia anat molt a la seva. Amunt i avall, sense pausa. Dona de personalitat forta, els negocis no l'asustaven. I això, amb Franco encara viu, a la societat no quadrava. I és que ella era vitalitat pura. De dia tirava endavant una bodega, mentre que al capvespre a la família cuidava. Viuda després d'un accident mortal a la mina, amb el futur de les seves dues nenes s'obsessionava.

Però és que aquella olor... era una olor a vida passada. Olor a bodega, a bodega traspassada. El dia del traspàs l'olor de bota de vi s'havia transformat en olor de rosa, en esdevenir la bodega una llibreria a mans dels nous propietaris. Sens dubte, si he de deixar el negoci, que almenys l'alcohol es converteixi en aventures d'arreu del món que mereixen ser explicades; i les botes, en estanteries on només edicions de llibres hi siguin vessades. Un dia asolellat de Sant Jordi ho confirmava.

Ja feia anys que només jeia al llit, però ella això tampoc ho recordava. El doctor havia dit Ictum, Ictos o Ítaca... i vés, si no torna de seguida, tampoc n'hi deu haver per gaire. Dues dones la cuidaven, i de vegades algunes persones d'edat més desacomplexada.

No em surten les paraules... qui pogués ser un llibre, i amb capítols i paràgrafs expressar-se.

I aquella olor... aquella olor sí que era inolvidable. Era l'olor de rosa impregnada d'amor de filles, a mare. I, per alguns altres, a àvia.