10 de abril de 2019
10.04.2019

«La meva àvia va anar a servir de cuinera a cal Notari, a la Buresa»

09.04.2019 | 23:29
«La meva àvia va anar a servir de cuinera a cal Notari, a la Buresa»

Imma Cortina (Manresa, 1959) ha saldat un deute amb la seva consciència literària a la novel·la La cuinera dels senyors. Després de debutar amb una obra - Només ho saben les muntanyes-, que va obtenir el premi Sebastià Juan Arbó, viatja ara a la seva ciutat natal amb un relat ambientat en la ciutat del 1920.


Per què se'n va a la Manresa de fa un segle?

Per la figura de la meva àvia, una noia d'un mas de la Llavinera -un nucli de Sant Pere Sallavinera- que va anar a la ciutat a treballar. A casa eren molt germans, l'hereu s'hi va quedar, un altre es va ficar de capellà i la resta es van espavilar. Les noies, com es deia aleshores, anaven a ciutat a servir.

La protagonista es diu Maria Dolores. És la seva, àvia?

Sí, tots els noms són inventats, però el d'ella l'he mantingut. L'àvia va anar a treballar a l'edifici de la Buresa, va fer de cuinera de cal Notari, que no sabem exactament en quin pis vivia però en cap cas era el principal. I la Dolores de la novel·la, com la real, s'està a la Buresa. De fet, n'hi deien la Dulores, així la va conèixer tothom: vaig voler mantenir aquest detall com a mostra del que passava amb els noms, que es castellanitzaven en alguns casos i es catalanitzaven en altres.

Va conèixer la seva àvia?

Sí, ella es va morir quan jo tenia 8 o 9 anys, però recordo la seva manera de fer. Era una dona molt pràctica, treballadora, i sempre deixava anar alguna dita: hi fonamentava la seva filosofia quotidiana. L'àvia vivia amb nosaltres i aquesta saviesa la va heretar la família. Ella sempre t'engaltava una dita quan et volia donar un consell: per exemple, «si no en pots dir bé, no en diguis res». De grans, les meves germanes i jo, sempre que sentíem una dita que recordàvem de l'àvia, l'apuntàvem en una llibreta.

Un record personal i un personatge arquetípic?

Volia fer sortir l'àvia perquè va fer allò que van fer moltes noies que van deixar el camp i van anar a ciutat. El personatge de la Dolores arriba a una família estirada de la burgesia de l'època.

Un retrat social d'una època i, alhora, una mirada íntima.

D'ella, el lector en sap l'enyorament de la casa natal, les descobertes que fa a Manresa, les circumstàncies històriques i socials de la burgesia i dels obrers. Contrastos, emocions... i es deixa implicar en els fets de la seva època. Una dona que sap quina és la manera correcta d'actuar, i en viu de fredes i de calentes.

A més dels records que pugui tenir, què més en sabia, de la seva àvia Dolores?

Era una dona que plorava de tant que reia, i una gran cuinera. De fet, la meva mare no entrava a la cuina perquè cuinava l'àvia.

Tenia bon record de l'estada a la Buresa?

Sí, no sé si hi va estar molts anys. Després va fer la seva vida. Ella hi va arribar als divuit anys, més o menys, i la novel·la transcorre entre el 1920 i el 1922.

Vostè coneixia la Buresa?

M'hi he ficat pertot arreu! Vaig poder entrar al pis principal gràcies a la família Santasusana, i també vaig pujar al terrat gràcies als Soler. Tenia molt interès a veure les vistes que hi ha des d'allà dalt. I el Manel Fontdevila i la Mònica Macià em van deixar entrar al seu pis per poder veure la distribució de les habitacions i, així, poder fer la meva pròpia composició. Havia d'imaginar com seria el pis de cal Notari, on dormien els senyors de la casa, i on ho feia el servei. La seva, és clar, era la pitjor estança, interior i de cara al celobert.

Es va submergir en la Manresa modernista.

També vaig entrar al pis de la Rosa Bosch, al carrer del Born. Allà hi vaig veure una sala de música que també he recreat al llibre. Entre les diferents visites em vaig poder fer una composició de lloc.

Com va imaginar la Manresa d'aquella època?

La trama és ficció, però volia que el context fos ben real, així com el moment social i polític. En una novel·la, aquests elements són puntes d'un iceberg, no poden tenir molt espai perquè, si no, no estaria fent una ficció sinó un tractat d'història.

Una novel·la pot naufragar tant per excés com per defecte.

Hi ha esdeveniments de l'esfera política i social que afecten les persones i el seu dia a dia. Encara que no hi aprofundeixis en la novel·la, hi són. I si un lector té interès a anar més enllà, sempre té l'opció de buscar pel seu compte. Ja sigui l'atemptat de l'Àngel Pestaña o el París de la Kiki de Montparnasse.

Tampoc deu ser fàcil amarar-se dels usos i costums d'una època per no caure en anacronismes o errades de context.

I tant, t'hi has de mirar molt. El primer que vaig fer va ser anar a veure el Francesc Comas perquè volia conèixer els fets rellevants de l'època per relacionar-hi els personatges. Em va explicar moltes coses, i em va passar documentació. Vaig poder llegir i vaig fer una cosa que em va resultar molt útil: mirar diaris i revistes d'aquells anys, perquè parlen dels fets de la vida quotidiana de la gent, la història de veritat, ja siguin fets polítics o aspectes poc rellevants. La premsa de l'època parlava de les vagues, els atemptats al carrer, els sindicats lliures... I també de les relacions entre el govern estatal i Catalunya. Sembla que no hagi passat el temps perquè encaixarien perfectament en un diari d'avui en dia.

Quin tipus de referències hi trobava?

Per exemple: un anunci on deia que a can Jorba hi feien rebaixes. Doncs hi envio la minyona a comprar-s'hi unes sabates, així queda més versemblant. També vaig trobar notícies sobre les distraccions de la gent d'aleshores: el castell de focs per la festa major, el ball de l'envelat, els actes del quart centenari de l'estada de sant Ignasi a Manresa...

Manresa no acostuma a ser un territori narratiu. Ha tingut notícia d'alguna altra novel·la que passi a la ciutat?

Bé, un dels referents és El casino dels senyors, del Joaquim Amat-Piniella. Tot i que passa unes dècades més tard. També recordo que la Maria Carme Roca va fer fa poc una novel·la sobre can Jorba. Però no hi ha gaire més.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook