-Iaia en Llibert diu que soc una mallerenga que no sap res!

-I tinc raó Tat. Sant Jordi va matar el drac amb una espasa.

-Veniu, us explicaré el secret més ben guardat de Sant Jordi.

Fa molts anys, als inicis del segle XXI, el poble restava sotmès a un drac gran i violent però dèbil i covard. Havia segrestat la princesa que retenia sota les seves brutes urpes.

El poble, sense la princesa, no era poble. O feien alguna cosa o moririen asfixiats.

Llavors va esdevenir del no res la veu d'algú anomenat Jordi:

-Entrellaceu les vostres mans formant una cadena; feu el més gran dels silencis i després crideu fort el que desitgeu; demostreu votant que voleu viure sense ell.

I la gent ho va fer.

El drac s'ho mirava perplex des de la cova però era altiu. Irat per la darrera feta en va retenir alguns al seu cau.

Dos d'ells eren els qui havien encoratjat les pacífiques gestes. Ho heu sentit bé. Eren dos cavallers amb el mateix nom, i no un: els Jordis. Heus aquí el gran secret.

Des de l'interior del cau ressonaven les seves veus:

"No cediu mai al xantatge de la por ni a la temptació de la violència"

"Davant la ràbia, tendresa; davant la tristor, esperança i davant la presó pau i llibertat"

Els mots ofenien les oïdes del drac i a poc a poc captenien el cos d'aquell malastruc animal. Se les volia tapar però tenia les urpes ocupades retenint la princesa. La gent des d'arreu repetia les veus que de dins la cova emergien. Els Jordis no defallien tot i les adversitats de la caverna. El poble no fallava tot i el temor pel sentinella facinerós.

La bèstia rugia però ja no atemoria. Flamejava però ja no cremava. Per fi va cedir al poder de les paraules i fent un intent per tapar-se les oïdes va treure les urpes de sobre la princesa deixant-la lliure.

Aquesta és la vertadera història dels cavallers sant Jordis.