29 de abril de 2019
29.04.2019

L'escata del drac

29.04.2019 | 21:29

Allà on havia de ser l'estomac se li ha ficat un monstre. Obre els ulls, es lleva, es renta, es vesteix, esmorza. No pot. Des que l'escata de drac, emportada pel vent, s'havia posat davant la porta de casa seva, hi té el déu de la por ficat a les entranyes. L'Oracle ja ho havia anunciat: "Aquell que rebi l'essència del drac haurà de superar la seva por i enfrontar-se a la bèstia". L'essència del drac. L'escorça de la seva pell. Una escata daurada, amb reflexos vermells, suau, amb una textura que recorda el vellut. No pot deixar de mirar-la.
En Jordi era ferrer. Havia arribat a la vil·la feia uns anys i es va oferir a treballar a la farga. Els va dir que era l'ofici de la seva família des de moltes generacions enrere. Portaven el cognom incorporat a la pell. Jordi Ferrer, de Cal Ferrer de Les Agulles. Des de ben petit havia ajudat el seu pare i els seus germans, tenia experiència i una mà especial amb el metall, així que el van agafar, al cap i a la fi, de feina els sobrava. I en Jordi colpejava. Respirava. Es cremava més enllà de la carn. Suava. Suava ferro. Es ficava narius endins i l'embolcallava el cervell, com una boirina de cendra amb gust de sang. El seu destí, doncs, estava forjat com aquelles espases, les millors del regne. Sabia utilitzar les eines que treballava, les espases també. Era una de les premisses del seu patró, la que li donava excel·lència al seu treball.
Era feliç, estava agraït a la seva nova família, al poble que l'havia acollit. Si no fos per... I ara aquest forat a la panxa que el deixa sense alè. Què fer? Parlar? Seguir endavant amb la farsa? La Rosa era la filla més petita del seu patró, en Guifré, una nena alegre i tendra, per la que sentia una veritable estimació. I la bèstia se l'havia emportat. I l'escata l'havia senyalat a ell. Què se li escapava? No ho entenia. Simplement no podia ser l'home que deia l'Oracle del Gran Savi. L'univers se'n reia d'ell? El castigava, potser, pel seu secret? L'absència de veritat és una mentida encara que no es verbalitzi? Està molt desorientat. La raó li diu que s'equivoquen. El cor li xiuxiueja que hi ha d'anar.
No té por de la bèstia, ni de morir, ni tan sols de fracassar, ho té assumit. El que no el deixa viure és l'amalgama d'emocions que el sacsegen. Vergonya. Pèrdua. Confusió. Tristesa. Dolor. Fi.
El cor guanya la batalla i ben entrada la nit, en Jordi Ferrer, de Cal Ferrer de Les Agulles, actualment de Cal Ferrer de Les Moixaines, es perd en el camí que puja a la carena, a la cova on el monstre daurat té la seva amiga. A la primeria, la pujada és fàcil, però de sobte el sender castiga al caminant amb trams tan feréstecs com esplèndids en la seva bellesa salvatge. Arriba a destí, esgarrapat i brut, amb la seva espasa a les mans i l'escata del drac penjada al coll. El que veu a l'entrada el colpeja com si el drac l'hagués rebut amb el seu alè de foc. La seva petita amiga està pentinant una noia amb el cabell daurat amb reflexos vermells. Quan l'espasa li cau a terra, ambdues es giren. Allà estan, mirant-lo, la Rosa i... I ell, en Jordi. És a dir, la Jordina. Davant la seva expressió, la seva amiga se li acosta lentament i amb veu dolça li diu: "Fa molt que sé el teu secret, Jordina. Has pujat aquí per vèncer la teva por i desfer-te de la càrrega que duus a les espatlles. Parla, explica a tothom el motiu de l'engany i sigues tu de nou. Et voldran perquè coneixen la teva ànima pura i noble. Has demostrar ser eficient en la feina i tenir un cor tant o més valerós que qualsevol home. Dóna'm la mà, germana, i baixem al poble a dir a tothom que m'ha rescatat una dona meravellosa".
Aquesta és la història de com la Jordina, de Cal Ferrer de les Agulles, més endavant de Cal Ferrer de Les Moixaines, va renéixer en aquella vil·la de l'interior perquè va fer front a la por més profunda, la d'un mateix.
Quan van arribar al poble, la Jordina els va explicar la seva vida anterior. De quan era feliç amb la seva família a Les Agulles; de quan ajudava el pare i els germans a la forja; de quan reien perquè necessitava un tamboret per arribar al forn; de quan el senyor de les terres es va encapritxar d'ella; de quan va assassinar tots els seus éssers estimats al rebutjar-lo. De com es va canviar la pell per fugir de la culpa i de l'odi. De com va oblidar qui era.
Van plorar. Tots. Amb ella. I van respirar alleugits quan va buidar tot el dolor i va tornar a canviar la pell. Els vil.latans van quedar tan trasbalsats que van decidir en assemblea deixar la història per escrit per a què no es perdés. D'aleshores ençà, cada vint-i-tres d'abril, es celebra una diada molt especial: els carrers s'omplen de roses en honor de la nena que va sacsejar el cor de la Jordina i la va fer reaccionar. I llibres, per a què no oblidem dues coses: la valentia d'ésser un mateix i la necessitat de no oblidar la nostra història.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Notícies relacionades