29 de abril de 2019
29.04.2019

El secret de Sant Jordi amb el seu drac

29.04.2019 | 21:10

La gebrada buidava fulles a aquella hora del matí, la calor les feia saltar d'una en una cap a terra, esmicolant-se i creant una pluja minúscula que les plantes engolien descobrint el sol. La quietud del matí d'aquell 23 d'abril de l'any 302 dC, no es diferenciava de cap altre dia del calendari. Tan sols la tremolo del terra feia batzegades a la vegetació al pas de trot d'un cavaller que enfilava camí amunt, saltant i pujant bosc endins, colpejant amb una lluent armadura i el seu escut armat, centenars de fulles voladores en el camí, que feien caure sense pressa, al galop del genet.
L'armat cavaller buscava un drac que tenia una princesa captiva en cert castell d'aquelles contrades. Sempre amb l'orella a punt, preparat per escoltar els crits de la princesa demanant auxili, o batecs del drac, que sospirava foc a totes hores, sobretot quan dormia.
El silenci etern del bosc, solia confondre al cavaller, amb animals i els seus sons inqualificables, que l'allunyaven molt del real silenci que encara lliscava per les seves orelles d'una terra profana a gran distància anomenada Etiòpia, on el desert et juga miratges, calor, i desesperació caient en una mort segura.
Massa guerres ha lliurat ja el benvolgut cavaller Sant Jordi de Capadòcia, abans del retorn a la seva estimada terra, una princesa més ha de salvar d'un drac. Altre cop traurà pit i espasa esperant poder ajudar.
De camí a la torre del castell de la princesa, a cop d'ull del drac que veu, el cavaller va baixar del cavall i es plantà davant del seu drac. Com qui no diu res, espasa en mà, alça la veu i li va fer tres preguntes; "Drac, des de quan permets aquesta situació? Que és el pitjor d'aquest problema? Que tindria que ocorre per què és soluciones tot?"
El drac, més savi per hiverns que per drac, respongué: "Jo no permeto res, tan sols acompanyo a la princesa. El pitjor d'aquest problema, no sóc jo, és ella i el seu entorn. Per canviar tot això, cavaller, hauries d'alçar el cap, baixar del cavall i parlar amb tothom del teu gran secret, ja llavors, ningú em diria res més a mi."
"Cavaller ets molt valent sobre d'un cavall, espasa i escut en mà, matant per convicció, sense ni tan sols escoltar-me a mi, que jo vinc un cop a l'any i quan el dia a passat, marxo a les meves muntanyes, la meva cova, on reposo i no m'inflo de paranoies tòxiques i mals pensaments. Vés i busca't abans de trobar-me a mi."
El cavaller marxà direcció les muntanyes de Montserrat, a veure la seva Moreneta, a enlairar-se al cim més alt de Sant Jeroni, fins a veure el mar.
Cansat una mica de tot, es trague el casc, i amb el bon temps que feia,en la distancia, podia veure persones com les plomes al vent, fràgils esmicolant-se, que suraven de mar endins lleugeres davant la platja, com queien i desapareixien sota l'aigua, amb canoes improvisades i la paraula mort escrita en cadascuna d'elles. Plomes amb la pell de color de nit, amb braços i plors, lloant uns déus profans que mai vindran a obrir les mans sota l'aigua.
El cavaller vol cridar el que veu, però no s'atreveix, es pot reconèixer sense barca. De dia és el fabulós cavaller Sant Jordi d'armadura lluent que salva princeses, de nit, es transforma, en un seguidor de la moreneta, igual que ella amb un color de pell proper a la foscor de la nit dels temps, on qualsevol princesa que el vegi, engreixaria el drac que la custodia, amb males paraules i laments.
El cavaller sap que no ho pot dir, si veuen la foscor de la seva pell, els dracs que veu en la gent seran més grans i difícils de vèncer. No hi ha raó per a tanta ignorància, ho veu cada any, i ara encara més. La princesa en la seva representació d'allò més pur i virginal que té aquell castell, mai voldria que un busca fortunes nòmada sense casa, arribat d'orient amb una bandera robada del camp de batalla, on l'escut d'or, tacat amb quatre dits de sang i que representa tot allò que ara no és, però un dia serà. El nostre drac interior cremaria mig món per evitar-ne el contacte.
Així doncs, el cavaller ho és, per mèrit propi, però no per ser fill de sang noble i cognom de la terra, és incapaç d 'alleugerir-se i vèncer al drac, alimentat del que tots portem dins nostre, i poques coses són qüestionades en honor i paraula.
Pot cavalcar quilometres per milers de camins que el portin al regne de Judà, Gàl·lia, inclús a la província Bètica, però no es pot mostrar com és davant la seva gent, per por a ser rebutjat.
El drac que porta, és més gran que un cop a l'any ser cavaller de Sant Jordi.
Tan sols a les muntanyes de Montserrat, als peus d'un cel que els ciutadans anomenen sagrat, n'és capaç de fer-ho; afrontar-ho. De fet, que li impedeix de fer aquest canvi? Que és el que vol? Amb quin recurs creu que podria ajudar-se més en aquesta situació? Són respostes buides, que toquen qui les sent i pateix, no qui les està vivint.
Plantat davant la princesa alliberada, amb el seu drag confós envoltant-l'ho amb rumors que l'alimentaven un altre cop, des de la imaginació i de cadascun de nosaltres. El cavaller va pujar al cavall i per una vegada; l'única de fet, es va treure el casc davant la sorpresa dels veïns convocats. La seva pell, era com les plomes que arriben amb pasteres cada dia des del mar, volàtils, efímers, fràgils, mortals. També tenia el mateix color que la Mare de Déu de Montserrat; estimada i anomenada la Moreneta, cosa que el feia estar, com a qualsevol persona mortal, dins la gent del poble pla, i com a aventurer romà. De nom Al-Jádr, anomenat Sant Jordi, únic cavaller musulmà i cristià, tribú Dioclecià.
Poques paraules va dir abans de marxar.
Va concloure; "Em jutjàveu per les meves conquestes i heroïcitats abans quan anava amb armadura, i no sabíeu qui era? Ara que ja sabeu que sóc el mateix, tan sols em canvia el color de la pell, i que el drac, ja no es presentarà a lluitar davant vostre, reclamant princesa, per què el seu empresonament a la torre del castell us surt de dins de les vostres vanitats, pors, i temors. Són alimentades amb prejudicis a tot allò que vosaltres considereu diferent o de la vostra propietat, i jo no sóc ningú per opinar, com també ningú sabrà mai el color de la sang dels soldats caiguts a les vostres batalles, vermell de blancs o negres, és sang que no coneix bandera, fills, germans, mares, o pares. No fem de tot plegat una cosa personal, buida inamovible."
El discurs va captivar la princesa, que, marxant, va oblidar que allò era un punyent secret del cavaller Sant Jordi. Ell va decidir pujar a l'escenari de la vida, i treure's l'armadura per ser com és amb tots i tothom.
Aquell va ser l'últim cop que va venir a salvar-nos, des de llavors, es creu, que la seva ombra passeja per camins de Sant Jeroni, buscant moments perduts.
Ens alliberà del seu secret i ens va fer créixer com a persones.
Pocs dracs més em tingut des de llavors. Per aquest motiu cada 23 d'abril l'esperem amb coneixement, amor i sang, en forma de llibres i roses vermelles al carrer, d'aquest dia no en fem festiu, per què suficients i treballadors ens va ensenyar a ser, a més de compassius i tolerants.A no oferir princeses a canvi de les nostres pors i a dialogar amb els nostres dracs.
Estem en deute amb Sant Jordi de Capadocia, per nosaltres Sant Jordi solament, el darrer dia que es va veure va ser aquell 23 d'abril de 303 dC, a les muralles de Nicomèdia, en terres llunyanes.
Actualment l'any 2019 es recorda com llegenda però el seguim esperant, perquè el món no ha canviat tant, i els dracs s'han multiplicat arreu. Cada 23 d'abril, penjo la bandera al balcó per si de lluny es veu més bé la casa i sàpiga el camí. Seguirem esperant jo i el meu drac.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Notícies relacionades