Sant Jordi tenia un secret inatacable, desbordant... Al bell mig d'aquest secretisme es desdibuixava un papir. Guarnit i emmudit, amb quatre mots. Tot era en va. No avançava ni un borall. De nit o de dia, a la matinada o a la vesprada, res de res. Ni les advertències del seu amic el drac, aturaven la desventura del cavaller més imponent de nostra terra, Sant Jordi. -Qui carai t'ha encegat? -Perdràs la vista, darrera la guilladura poètica-. Però, era el seu secret. Si en desdeia un bocinet, malograria un anhel. De sobte, una llum enlluernadora deixà el drac mig petrificat, i al seu amo mig estorat. A la fi, un nou jardí. Per sort, una flor. Ui! M'he punxat! -exclama Sant Jordi.- Una sang vermellosa, regalima d'una rosa. Gota a gota, anota al papir, vessant al poema d'eixa mena:

De lluny vinc enyorant-te,

A prop sóc, per veure ta bellesa.

Desnerit de paraules venia,

per cercar la tinta encesa,

on, en ton jardí naixia.

Besa mon poema amoròs,

per ton cor, mon repòs!

La princesa cabalgà al regne de Sant Jordi, ben arraulida amb el seu enamorat. Vola que volaràs. Idò, t'aturaràs a casa de la trobairitz, per fer-li cinc cèntims de la troballa del secret. Doncs ella, havia encegat al nostre cavaller, amb l'enginy de la rosa, i, amb la seva sang, a redactar els versos de l'enamorament. Tot secretament, per veure l'amor, vertaderament.