Cavalcava sol en el tediós camí de Montblanc cap a casa després de la gran gesta. S'allunyava de la vila on acabava de matar un drac. Ho rememorava i encara no s'ho creia! Acabava de matar un drac! Un drac! Frisava per explicar-ho als pares i amics quan albirà la muralla de Montfalcó i uns nens que corrien pel camí l'assaltaren entre jocs i rialles.

Ets el cavaller que ha mort al drac?

Si -afirmà sorprès que la fama l'hagués precedit.

Els nens esvalotats, van esfumar-se a corre cuita cap al poble fent córrer la brama:

En Jordi de Montfalcó és qui ha matat al drac!

En arribar, una munió de veïns emocionats, l'esperaven aclamant-lo i ennoblint la seva valentia. El victorejaven i li donaven copets a l'espatlla. Així, va començar la nova vida del personatge però es va haver de guardar un secret: Des del gloriós episodi, quan la seva reputació es va estendre arreu, a la nit tenia malsons.

Solia despertar-se amarat de suor, el cor palpitant i els llençols rebregats. Sentia una punxada al pit sols posar un peu a terra i tenir tothom al damunt; preguntant, cridant i tibant-li les mànigues. No s'havia preparat per la notorietat i ara hi havia de conviure. No en podia fugir.

Inclús, el trobador de Calaf va avisar-lo que ja escrivia les seves gestes. El convertiria en llegenda. En Jordi s'hi hauria de conformar. Estava orgullós de la proesa, però els herois també tenien malsons que havien de superar.

No és valent qui no tem, sinó qui malgrat tenir por, segueix lluitant cada dia.