Sant Jordi tenia un secret...com tothom. El seu però tenia forma de rosa, color de rosa i olor de rosa. Mai se n'hauria penedit ni vanagloriat, perquè per a ell aquell fet era del tot intranscendent; tant que ni tan sols havia considerat que pogués arribar a ser titllat de quelcom de misteriós o digne de confidència.

Cada cop que hi pensava es deia que era ben sorprenent que a algú tan mundà com ell li hagués succeït un esdeveniment tan increïble. No havia fet res per merèixer-ho, o això creia i, no obstant això, allà el tenia ben resguardat, amagat de tota mirada indiscreta, dia rere dia. D'altra banda, tampoc sabia què fer-ne del seu secret...o això pensà fins que un dia, tan anodí com qualsevol altre, tot semblà descobrir-se de la manera més clara possible. De sobte, el seu secret cobrà una utilitat heroica i comprengué que, segurament, els savis en farien llegendes que heretarien totes i cadascuna de les generacions posteriors.

Després de tot aquell temps, amagant allò que el feia indispensable, va saber que alguna cosa havia canviat en la història. I no només això, sinó que, a més, va tenir la certesa que la seva existència també ho havia fet. Amb aquell sotrac llegendari, el seu cor s'havia obert a la gratitud, reconeixent en aquell secret la forma més bonica de salvar una vida. Una vida que ara, feia olor de rosa.