Sant Jordi tenia un secret. Una suor freda recorria el seu front mentre la sang de la seva victòria li cremava la pell de la mà executora. No eren el cansament ni la por els que gairebé no li permetien mantenir-se dempeus, sinó una ferida enmig de la seva ànima tan profunda com la que havia acabat amb la vida del drac. D'una sola estocada havia vençut el terror del regne, i a la vegada havia condemnat la seva ànima al patiment més amarg que mai havia imaginat sentir. El remordiment per totes les persones que havien patit a les mans d'aquell ésser es barrejava amb l'amor que recordava haver sentit per aquella criatura quan la va veure sortir de l'ou, i a la que un dia va regalar la llibertat. Un record que també el drac conservava en el seu cor i que l'havia desarmat quan els seus ulls de rèptil van creuar-se amb els de Sant Jordi abans del cop mortal. Tremolós, va deixar-se caure de genolls enmig del fang, i en un últim alè abans de desmaiar-se va poder dir als qui s'hi acostaven "No em feliciteu, perquè el monstre sóc jo".