Sant Jordi tenia un secret. Un d'aquells que impedeixen al seu guardià dormir amb placidesa.

Com cada cop que s'acostava a la cova, es maleïa. Blasfemava i escometia contra la seva persona i jurava que confessaria, que es lliuraria de la consciència punyent i que fugiria traspassant l'horitzó. Però llavors l'ego s'interposava entre ell i la seva honradesa i tot restava igual.

Ajudà la princesa a fer l'últim tram, ja que amb els ulls coberts per la tela no veia les esquerdes a la roca. Un cop a l'entrada de la balma, li retornà la vista.

Per què m'obligueu a anar així cada vegada?

Em sap greu, princesa... Comprendreu que seria un risc per mi que ubiquéssiu la cova.

La princesa sospirà amb desgana, però acceptà amb avidesa la bossa plena de llibres que Sant Jordi li oferia, diligent, a cada trobada. Si havia accedit als encontres era només per poder gaudir d'aquestes històries que el cavaller li aconseguia. Òbviament a castell eren totalment prohibides, i si algú se n'assabentés tenia la certesa de tenir com a destí la foguera. Però no eren meravelloses? Aquells llibres li parlaven de passions que ella desconeixia i que anhelava, on tot girava entorn del desig, la luxúria i amants que compartien fins les intimitats més roents.

El cavaller pronuncià les mateixes paraules de sempre, des d'aquell 23 d'abril: "Obre! Duc la rosa!".

El drac retirà el gran roc que l'amagava i saludà la princesa amb il·lusió.

Vint minuts de conversa i tornes a fer-te el mort.

Com sempre -assentí el drac.