Aquell cop de timbre em va dirigir com un fuet cap a la porta. Segur que havia passat alguna cosa. En obrir, gairebé sense respiració, però, em vaig adonar que no hi havia ni males notícies, ni una factura inesperada, ni una demanda de socors... Ben bé, al contrari, una cara tendra i sensible d'un portador d'una capsa allargada em va fer pensar que m'havia tocat algun premi, cosa inusual, doncs la sort no havia estat mai al meu costat en els jocs d'atzar. Em vaig dirigir amb pas molt més lent cap al menjador i, en deixar la caixa damunt la taula, el meu cap acabava de donar la volta número vint mil amb el diferents noms de productes que podria haver en el seu interior. Parsimoniosament, com si les meves mans no volguessin resoldre l'enigma encara, vaig desembolicar el paquet per trobar-me més directament amb la caixa encartonada i mentre les meves nervioses mans aixecaven la tapa, els meus ulls restaven bocabadats davant d'aquella rosa tan vermella, lluenta i olorosa. "Mira que no haver pensat que era Sant Jordi". La vaig aixecar com el qui treu un nen del bressol, amb afecte, amb tendresa, amb lentitud i amb rapidesa vaig llegir la tarja. Un T'ESTIMO, MERCÈ em va deixar més intrigada que a l'hora d'obrir aquell present. Una cosa estava clara: TENIA UN AMOR ANÒNIM.

La intriga em va fer fora de casa. Em creuava amb milers de cares somrients que per mi eren sospitosos de ser el meu desconegut amor. Encara avui ningú m'ha desvetllat el secret d'aquell Sant Jordi.