Ja l'esperaven, els carrers plens, les orelles sordes de la cridòria, els nens que corrien d'una banda a l'altre, els gossos bordaven, les dones llençaven roses al seu pas, els homes treien pit tot orgullosos del fet que un d'ells, hagués aconseguit vèncer per fi el maleït drac.

La batalla havia estat cruenta, molts homes havien pogut veure com transcorria, com el drac va estar a punt de vèncer el cavaller en més d'una ocasió. Com aquest cavaller havia caigut a terra per després aixecar-se i tornar a lluitar. Aquests homes que des del seu amagatall havien pregat perquè ho aconseguís, perquè el maleït drac no tornés mai més, aquests que amb por als ulls havien somiat en què algú pogués guanyar per fi el drac, aquest drac que tenia atemorida tota la regió, que havia mort desenes de persones, aquest que matava ovelles i cremava cases.

Ara per fi, el cavaller, caminava direcció al centre del poble, arrossegava un tros de cua del drac en una mà i la seva espasa en l'altre, rebia l'alegria del poblat, les abraçades sobtades, les gràcies cridades, aquest cavaller que també s'arrossegava a si mateix, va aturar-se a la plaça, va llençar la cua al centre, va deixar caure l'espasa a terra i caient de genolls, amb les mans tremolant, va treure's l'elm.

Es va escoltar un crit, mai el podrien oblidar, les properes generacions ho haurien d'explicar. El cavaller de Sant Jordi tenia un secret, ja que no era pas ell, sinó ella la que mirant el seu voltant, cansada i satisfeta, somreia.