Es va girar sobresaltada per uns infants que cridaven al bell mig de la plaça. Havien construït espases i escuts amb cartró, i saltaven de banc en banc mentre lluitaven contra un drac imaginari.

Estava tant embadalida observant-los que no es va adonar que la massa l'havia arrossegat i algú la va empentar.

- Perdoni - va dir un home gran, amb un somriure d'orella a orella.

Va contemplar com l'home agafava la mà a una nena d'uns cinc anys, que ja s'havia fet lloc enmig de la gentada davant una parada i assenyalava unes figuretes de cavalls i princeses.

Va tancar el llibre que tenia a les mans i va aconseguir tornar-lo a deixar a la mateixa taula d'on l'havia agafat.

Cada any, pel 23 d'abril li agradava baixar a Manresa i deambular pel Passeig Pere lll, esquivant el torrent de persones i deixant-se encisar per les paradetes. La ciutat es vestia de pètals de tots colors, riures i cançons l'omplien durant tot el dia i una olor de roses l'envoltava fins ben entrada la nit. Una felicitat primaveral característica que tan sols la ciutadania catalana semblava portar dins seu i aquell dia es deixava veure amb ganes.

El que la gent no sabia era que Sant Jordi tenia un secret: no va ser ell qui va matar el drac anys enrere. És més, va ser la princesa, amb l'espasa d'un cavaller que va marxar cames ajudeu-me al veure la bèstia.

Va somriure i es girà, amb els infants encara xisclant darrere seu, i es va perdre entre la multitud, deixant entreveure una llarga cicatriu que li recorria tot el braç.