Sant Jordi tenia un secret, li agradava passar llargues estones mirant pels finestrals de la freda sala del primer pis de l'antic hospital. Els vitralls multicolors de la part superior de les finestres, representen la imatge d'un cavaller muntant un cavall blanc i vigorós, amb la llança al rest intentant clavar-la al coll d'un drac que s'esmuny desesperat als peus del cavall. No puc recordar quan de temps fa que l'aire del carrer no m'acaricia la cara. M'agrada fixar-me en els pacients, de tant en tant hi són, de tant en tant marxen per tornar més endavant. Jo sempre hi sóc. El carrer em mareja. Sé tot el que passa entre aquestes parets, volen que marxi, que faci vida normal...vida normal com fa en Narcís. Quan comencen els dies grisos sempre torna. Un dia el vaig veure sortir, arrossegant-se com ànima en pena, mentre travessava la porta que dona al passadís. Totes les habitacions romanen entreobertes. Passejant amunt i avall, entre la sala de lectura i manualitats, ens hem creuat més d'un dia amb el Narcís. Mai ens hem dirigit cap paraula. Una vegada, ja fa temps, en horari de visites va intentar agredir la seva mare i al seu germà. Segons els metges, els qui pateixen aquesta malaltia no poden suportar que no els comprenguin les persones que ells més s'estimen. Precisament per això són contra les qui acostumen a descarregar tota la seva violència. Jo no tinc amb qui descarregar res, no tinc ningú de família, sóc una illa en mig d'un oceà. A part de la sala dels vitralls, em puc moure pels passadissos del hospital, saben que no m'escaparé. Només apropar-me fins l'entrada, m'agafa un pes al pit i la llengua se m'enganxa al paladar, em falta l'aire, em tremolen les cames i quedo xop de suor. Em fa falta la seguretat d'aquestes quatre parets i d'aquestes bates blanques. Recordo aquell dia que el van venir a buscar dos infermers. Tornava a rosegar els peus, com l'he vist sempre que es troba enfonsat. Em vaig escapolir per l'ascensor de quiròfans i els vaig seguir. No sé quanta estona vaig estar esperant. El vaig veure inconscient sobre una llitera portada per dos sanitaris. Al rètol de la porta d'on acabaven de sortir hi deia: SALA D'ELECTROXOC. A partir d'ara l'anàlisi serà sanguini cada quinze dies, cosa que permetrà als metges un seguiment més real de la medicació. La veu del doctor em va arribar clara. En Narcís, de tant en tant, es saltava el tractament. Segons si feia sol o estava núvol, l'estat d'ànim li gastava aquestes males passades...

Ja han passat cinc anys de tot allò. Ara en Narcís col·labora amb la revista Salut i Oci. De tant en tant, es vesteix de cavaller intentant matar els seus monstres interiors, explicant les seves vivències en el món de la depressió.

Estic escrivint al meu portàtil des de la terrassa que hi ha a l'entrada de l'Hospital.

Qualsevol dia sortirà el sol, em vestiré de cavaller, sortiré al carrer i intentaré matar el meu particular monstre.