Ben ocult, profund, allà on el mar perd els colors, i només el blau zelós il·lumina les ombres, el golf de Sant Jordi tenia un secret, un munt de ferralla i mort jeia sobre la sorra, sobre el fons d'on mai ningú havia tornat, només nosaltres.

A poques milles del cap de Tortosa, entre dues aigües, dins una fosca bestiassa de ferro colat vetllàvem invisibles i a poca fondària el moment per mossegar de nou. Aquell matí grisot de mestral desbocat jo era a bord. El transit de mercants al nord i al sud d'on érem i la maror que venia revinguda des de l'Ampolla, havia fet decidir Herr Kommandant a submergir-se.

Tot i els mesos, no m'havia acostumat a aquella guerra. El submarí per dins no era més que un passadís llarg i estret, on a banda i banda hi estibàvem obsessivament milers d'objectes. L'aire, viciat, usat, carregat de gas-oil, resultava ofegós i sovint la temperatura acabava covant-nos el semblant. En superfície el trepidar dels diesel sobre la ferralla era tal que tots nosaltres semblàvem talment com fulles tremoloses al vent, però aquell vespre, un més, seguíem amatents a l'horitzó. Arrumbat a nord un altre vapor feia bona proa cap a Marsella. A vessar de joves combatents, el nostre torpede els hi va entrar per l'obra viva d'estribord i els va esberlar la borda sencera fins a la sentina. Increïblement el vaixell encara va trigar uns minuts a enfonsar-se, prous per sentir-lo crepitar entre els crits dels qui, amb ell, jaurien al fons per sempre, secrets, ocults, ben profunds.