Tenia una visió privilegiada i espectacular: una bola llunyana, infinitament blava, amb tons blancs, marrons i verds: era el planeta Tèrrum.

Aterrà al bell mig d'un turó des d'on s'atalaiava una petita ciutat emmurallada. Del turó observà com, des de la ciutat, oferien, a diari, una persona del poble, a una gran bestiola, perquè la devorés a plaer. La bestiola era cruel. Ell, en canvi, tenia una bondat innata i per això, al seu món, l'anomenaven Sant Jordi.

El Sant, copsat per aquelles imatges, Va decidir que no podia permetre més atrocitats: va ser el dia que, del poble, sortia, pel sacrifici, una donzella bella, dolça i tendra.

Per on va aterrar hi pasturava un cavall tan blanc com la Pau que ell garantia per tota la Galàxia. Agafà el cavall i hi pujà. S'acostà a la donzella, i li digué "no patiu senyora", i ella li respongué " senyor si ve amb mi serà devorat també". Però acompanyà a la donzella fins on hi havia la bestiola: el Drac en veié la lluentor de l'escafandre que portava aquell Ser es quedà totalment cec; va deixar de volar i es desplomà. El cavaller aprofità i li etzibà una estocada amb el seu raig làser. El lligà i li digué a la donzella "portem-lo al poble i que tothom vegi que ja no han de témer". Arribant al poble van ser rebuts amb tots els honors i el pare de la donzella, que resultà ser el Rei, li oferí la mà de la serva filla, però el Sant li digué: "quedeu-vos en Pau que és el que jo he de procurar i no ho oblideu: tornaré d'aquí mil anys".